Uns dies o setmanes abans de Tots Sants, de petits, joves i no tan joves, tota la família, els pares i els tres germans, agafàvem el tren fins a Lleida i d’allí l’auto de línia, a l’estació de l’Alsina Graells, cap a Sarroca. Dels cinc, de vegades el meu pare i jo havíem de viatjar damunt la “vaca” de l’auto juntament amb molta gent, generalment pagesos del Segrià o de les Garrigues. Hi havia dues línies que passaven per Sarroca, la de la Granadella i la de Maials-Almatret. Llavors el trajecte durava una hora i mitja, actualment s’hi va amb vint minuts per una bona carretera directament a Maials i Flix.

Sarroca és un poble del Segrià a tocar de les Garrigues, enmig d’un paisatge bíblic on pràcticament els seus habitants vivien i viuen bàsicament de l’ametlla i l’oliva, “l’aulive”. Poques patates, “trumfos” i molt poca vinya. Té un castell en ruïnes de l’època dels sarraïns que jo de petit volia comprar. Algunes cases tenien un hortet a l’eixida on hi plantaven tomàquets i algunes hortalisses que regaven amb aigua de cisterna. A “cal Quico”, la casa més important del poble, hi va néixer la meva mare, Mercè Vilaplana Jové. Era la petita de deu germans i la va criar una “dida” de la que no sé el nom perquè sempre li havíem dit la dida. Durant la “grip espanyola” del 1918 la meva mare tenia catorze anys; amb pocs mesos de diferència se li van morir els pares i dos germans. Les virtuts de la mare no les descriuré perquè tothom sap descriure la seva mare. Sí que remarcaré la seva prudència i la serenitat que sabia amagar quan passava moments difícils. Era també rigorosa en les seves normes de conducta i les dels altres.

A Sarroca li deien la “Mercedes del Quico”. De les poques coses que presumia era d’haver estat a la falda del que més endavant seria el president Francesc Macià. Havia anat a veure el seu pare que era de la Lliga. No eren del mateix partit, però era una personalitat de la contrada, el cacic de Sarroca i rodalia. La mare va anar a l’escola a Lleida i allí mateix hi va cursar els estudis de Magisteri perquè el seu tutor no li va permetre estudiar Filosofia i Lletres, no era carrera per a una dona… La seva primera destinació com a mestra va ser a Montanissel. Hi pujava en burro durant una hora i mitja des d’Organyà. Allí no hi havia hagut mestre i va haver de començar arreplegant a la força les criatures escampades en cases de pagès. Quan hi vaig estar, molts anys després, alguns vellets encara la recordaven. “Era una senyoreta molt bona, fins i tot ens ensenyava a ballar perquè en sabéssim per la festa major”, em va dir un d’aquells vellets.

No em puc estendre en la història completa perquè n’hi ha per a un llibre sencer. Des de Montanissell, al Prepirineu, va conèixer el meu pare per carta o, més ben dit, per cartes. El pare treballava de factor en una modesta estació de tren del baix Bages. Un bon dia van decidir conèixer-se personalment a Lleida en un lloc que el pare m’havia ensenyat. Es van casar a Badalona a començaments dels anys trenta i allí vivien; la meva mare mestra de la Generalitat Republicana a l’Escola Catalana de la ciutat. El pare factor de l’estació de Badalona. Allí van tenir la primera filla, la Montserrat, que va morir a les vigílies del Nadal de l’any 1936. La van enterrar allí mateix en una caixa blanca embolicada amb la bandera catalana. Jo no la vaig arribar a conèixer. La mare la va recordar tota la vida.

Després de la guerra, quan anàvem tota la família a Sarroca, tal com he explicat, de primer fèiem la vista a la família de cal Quico; jo hi havia passat temporades a l’estiu. Tot seguit anàvem a veure els mitgers de les terres que la mare havia heretat. De vegades ells mateixos ens acompanyaven a veure les finques. Sortint del poble a la dreta, les del “Camí Aitona”, tota d’ametllers. Bastant més endavant, les del “Camí de la Granja”, tota d’oliveres. El meu pare, tant enamorat de la terra com dels llibres, fins i tot va comprar una finca (no costaven gaire) a l’altra banda de la del Camí d’Aitona per fer peça i hi va fer plantar més ametllers. La meva mare li deia: “Si el meu pare t’hagués conegut, t’hauria fet l’hereu”. No sé quin dels dos estava més preuat de Sarroca.

Acabades les visites i durant les passejades tothom sortia a les portes del carrer cridant “la Mercedes del Quico!”. El pare ens duia amb gran il·lusió a l’aleshores única fonda del poble; la mestressa feia un conill com no havia provat mai enlloc. Ens esperàvem a l’eixida dessota una parra menjant figues, ametlles, olives i fent el trago. Per dinar, pujàvem al primer pis on només solia menjar l’amo de la casa, un homenot panxacontenta que ens cridava l’atenció. El pare hi tenia unes converses delicioses perquè si entrava a la cuina a flairar el conill: la mestressa el feia fora, la mare s’ho mirava tot amb cara de felicitat. A la tarda, a comprar la coca de Sarroca al forn que ja ens la guardaven i a recollir les ametlles (sempre “marcones”, les millors) a casa dels mitgers, les que li pertocaven a la mare segons els acords de tota la vida. Si no ens cabien a les maletes que portàvem preparades ens encabien la resta en algunes bosses o sacs. Tornàvem ben carregats a l’auto de línia i al tren cap a casa.

Alguna setmana abans, fos a Barcelona o Llerona, començava el procés dels panellets. Havíem portat les ametlles amb closca, o sigui que de primer les havíem de trencar. Pocs dies abans de Tots Sants es posaven a estovar en remull, així es podien pelar només lliscant els dits damunt les “marcones”. A continuació venia la trituració que fèiem en una maquineta a manovella que anava traient unes virolles fines d’ametlla. La mare sempre dirigint les operacions. En arribar els moments més agraïts, la mare distribuïa a cadascú quina mena de panellets havia de fer. Era allò de fer la pasta amb igual quantitat d’ametlla que de sucre, pastar-la fins que quedés ben lligada. Després cadascú feia les formes adjudicades o hi afegia algun ingredient capriciós i, el moment més dolç, llepar-se les mans! Crec que era a la vigília que la mare les ficava al forn que al principi era de llenya, més endavant elèctric i ara sento que la meva dona encarrega els panellets per telèfon; perquè la mobilitat està limitada, sinó també en fem a casa o, en fan. Quins temps! Els del 1918, el 1936, 1950 i el 2020, el de l’altra maleïda pandèmia. Però els panellets amb la recepta de la mare sobreviuen i sobreviuran.

Josep M. Boixareu Vilaplana (el fill de la mare)