Parròquia Santa Maria de Llerona

Santa Teresa de Jesús Jornet (Aitona, Lleida, 9 de gener de 1843 – † Llíria, València, 26 d’agost de 1897) va ser una religiosa espanyola. El 1873 va fundar l’Ordre de les Germanetes dels Ancians Desemparats a Barbastre. A la seva mort va deixar 103 asils a Espanya i Amèrica.

Va néixer en una família religiosa. La seva germana Josefa, fou Filla de la Caritat a l’hospital de l’Havana; la seva germana Maria s’hi va incorporar a la nova ordre religiosa; el seu germà Joan, casat, va donar tres filles a la mateixa congregació; la seva tia Rosa, germana de la seva mare, morta en olor de santedat i el seu oncle avi el Beat Francisco Palau, va ser frare carmelita exclaustrat, apòstol, orador, escriptor i penitent.

Va estudiar a Lleida per a mestra i va ingressar al monestir de les clarisses de Briviesca, a Burgos, mentre que la seva germana Josefa ingressa a Lleida a les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Però la situació política de la segona meitat del segle XIX no permet emetre vots. Aleshores es fa franciscana terciària, dedicant-se a l’ensenyament. Posteriorment, juntament amb un grup de sacerdots a Barbastre, es va dedicar a l’atenció de gent gran abandonada, des d’on va viatjar a València a la casa mare de les Germanetes dels Ancians Desemparats.

Mort i canonització

Abans de morir a Llíria el 26 d’agost de 1897, va deixar dit i escrit que no volia canonitzacions dins de l’ordre si amb el pas del temps hi hagués Germanetes canonitzables, va indicar que no desitjava que es gastés diners i recursos a proposar la pujada als altars de ningú. Per això el seu procés de beatificació es va allargar tant en el temps que després va resultar tan ràpid a causa de la sensibilitat del poble i de les manifestacions sobrenaturals freqüents.

Va ser beatificada el 27 d’abril de 1958 per Pius XII i canonitzada per Pau VI el 27 de gener de 1974.

Nascut a Peralta de la Sal, a la franja d’Aragó, va estudiar teologia a Lleida, València i Alcalá de Henares i va ser ordenat sacerdot el 1583. Després d’una forta experiència espiritual va vendre tots els seus béns i se’n va anar a Roma per estar al costat d’orfes i captaires. El 1597 ell i altres companys van obrir una escola per a nens pobres; naixien així les Escoles Pies, que aviat van ser reconegudes pel Papa. La congregació, tanmateix, es va trobar amb dificultats, en part perquè la classe benestant considerava que educar els pobres podia portar inestabilitat social. El mateix Josep de Calassanç va ser víctima d’aquesta animadversió i va ser acusat injustament d’incompetència al capdavant de la congregació. Però malgrat tot, els escolapis ben aviat van anar obrint cases i escoles per tot arreu. Sant Josep de Calassanç va ser canonitzat el 1767 per Climent XIII.

Fou rei de França entre 1226 i 1270. És venerat com a sant per l’Església catòlica.

Nasqué el 25 d’abril de 1214 al castell de Poissy sent el segon fill del rei Lluís VIII de França i Blanca de Castella. Era net per línia paterna de Felip II de França i Isabel d’Hinault, i per línia ma-terna d’Alfons VIII de Castella i Elionor d’Anglaterra. Fou germà del també rei Carles I de Nàpols i cosí germà de Ferran III de Castella.

Fou coronat rei el 19 de novembre de 1226 a la catedral de Reims, amb tan sols 12 anys. Per la seva joventut va tenir la regència de la seva mare Blanca de Castella que durà fins al 1234, any en què Lluís IX fou considerat adult. Blanca però continuà sent consellera reial fins a la seva mort el 1252.

L’11 de maig del 1258 els representants de Jaume I el Conqueridor i de Lluís IX de França signen a Corbeil (Illa de Fran-ça, França) el Tractat de Corbeil, segons el qual França reconeix definitivament la sobirania del rei d’Aragó sobre els comtats catalans.

Lluís IX es va distingir pel seu esperit de penitència i oració. Es va preocupar per la pau entre les nacions, va ser un monarca enèrgic que va defensar l’Església Catòlica. Considerat, especialment amb els pobres i desprotegits, va pertànyer a l’Orde de Sant Francesc d’Assís. Va fundar molts monestirs i va construir la famosa Santa Capella de París, a prop de la catedral, per a albergar una gran col·lecció de relíquies.

Va vèncer al rei Enric III d’Anglaterra a Taileburg el 1242. Després d’haver impulsat altres normes contra els jueus, els imposà l’obligació de portar un distintiu groc a la roba. Va dirigir personalment dues croades. En la setena croada va caure presoner a Egipte i durant la vuitena croada va morir de disenteria prop de Tunis el 25 d’agost del 1270.

El 27 de maig de 1234 es va casar a la catedral de Sens amb Margarida de Provença, filla de Ramon Berenguer V de Provença i Beatriu de Savoia. D’aquest matrimoni van néixer onze fills.

LLuís IX de França fou considerat un model de monarca cristià i fou canonitzat el 1297 pel Papa Bonifaci VIII. Va ser contemporani de Sant Tomàs d’Aquino i de Sant Bonaventura

Celebrem avui l’apòstol sant Bartomeu. També és conegut amb el nom de Natanael. Era de Canà de Galilea i, quan l’apòstol Felip el presentà a Jesús,  quedà captivat del que seria el seu Mestre, doncs quan Jesús, abans que ell el saludés, va dir-li: “Mireu, un israelita digne d´aquest nom, un home que no enganya.”.  Tot i que s’havia estranyat que de Natzaret en pugues sortir res de bo, quan Jesús el reconegué com un autèntic israelita sense engany, Bartomeu acabà confessant: “Mestre, vós sou el Fill de Déu, sou el Rei d’Israel”. Se li atribueix l’evangelització d’Armènia, Aràbia, Índia… La llegenda diu que el van escorxar de viu en viu i, per això, es representa portant la seva pell, amb un ganivet a la mà  (com bé  representa Miquel Àngel al Judici Final, a la Capella Sixtina) i   amb una figura diabòlica sota els seus peus. Es pot ben dir que després de veure el que feia Jesús alliberant els que es trobaven sota la dominació del diable,  no va dubtar en escampar l’Evangeli fins a deixar-hi la pell.  La seva tomba es venera a l’Illa Tiberina, al cor mateix de Roma, on té dedicada una petita basílica que des del 2000 també està dedicada als màrtirs cristians del s. XX, alguns ben propers a nosaltres.  Sant Bartomeu és el patró dels enquadernadors, dels blanquers i dels basters, i és invocat contra les malalties dels nervis i de la pell. I es diu que per sant Bartomeu hi ha tronades arreu. 

Santa Rosa de Lima (1586-1617), nascuda com Isabel Flores d’Oliva a la ciutat de Lima, Perú, és recordada com la primera santa d’Amèrica i un far d’espiritualitat a la història de l’Església Catòlica. Des de la seva infantesa, Rosa va mostrar una inclinació singular cap a la pregària i el sacrifici, rebutjant les comoditats i luxes per lliurar-se plenament a Déu.

Vocació des de primerenca edat

El nom “Rosa” va sorgir quan, sent encara una nena, la seva mare i la seva dida la van veure dormir amb una bellesa tan serena que els va recordar a una flor. No obstant això, per a Rosa, la veritable bellesa no estava en allò físic, sinó en la seva ànima lliurada a Déu. A mesura que creixia, va adoptar una vida de pregària intensa i penitència rigorosa, prenent la ferma decisió de consagrar-se a Crist mitjançant un vot de castedat.

Encara que la seva família somiava veure-la casada, la Rosa va romandre indestructible en la seva vocació, inspirant-se profundament en l’exemple de Santa Caterina de Siena. Aquesta determinació va enfrontar resistències, especialment de la seva mare, però finalment va aconseguir el seu suport i va consolidar el camí de fe.

Un cor a servei dels altres

Dotada d’habilitats excepcionals per a les tasques manuals, la Rosa cultivava flors, brodava i cosia, destinant els seus ingressos al suport de la família ia l’ajuda dels més necessitats. Commoguda pel patiment dels pobres, els indígenes i els esclaus, va convertir la seva llar en un refugi on brindava cura i consol. Al jardí de casa seva, va construir una petita ermita on podia meditar i pregar en silenci, dedicant la seva vida a una espiritualitat activa i compromesa.

L’enllaç amb l’Ordre Dominica

Tot i que no va ingressar formalment en un convent, la Rosa es va unir com a terciària dominica, una decisió que li va permetre viure la seva fe plenament sense abandonar el món que l’envoltava. Aquest vincle li va permetre aprofundir en la seva devoció a Santa Caterina de Siena, la vida del qual va ser un model constant per al seu camí espiritual.

Experiència mística i santedat quotidiana

Rosa va experimentar visions místiques en què assegurava haver sentit la presència de Crist. Aquestes experiències no la van allunyar de la realitat, sinó que la van portar a integrar la santedat als actes quotidians. La seva vida va ser un testimoni que l’amor diví es manifesta tant en la pregària com en el servei humil i constant als altres.

Llegat de Santedat

El 24 d’agost del 1617, Rosa va partir d’aquest món als 31 anys, deixant darrere seu un llegat d’amor, humilitat i servei. El seu funeral va reunir una multitud que ja la venerava com a santa. El 1668 va ser beatificada pel Papa Climent IX i, tres anys després, canonitzada pel Papa Climent X.

Com la primera santa d’Amèrica, Santa Rosa de Lima és reconeguda com a patrona del Perú, Amèrica Llatina i les Filipines. El 1816, el Congrés de Tucumán la va proclamar patrona de la Independència Argentina. Aquest acte va reflectir la profunda devoció cap a la santa peruana i el seu simbolisme de fe i unitat per a la nació.

Aquesta memòria és d’institució recent: va ser establerta pel Papa Pius XII al final de l’any marià (1954). Fins a la reforma litúrgica se celebrava el darrer dia de maig; actualment se celebra avui, com a record de l’antiga octava de l’Assumpció

Les advocacions marianes se solen anomenar amb les fórmules «Santa Maria de», «Verge de», «Nostra Senyora de», «Mare de Déu de», etc. Així doncs, les advocacions també donen lloc en molts casos a noms propis femenins, compostos del nom Maria i la seva advocació: Maria Carme, Maria Dolors, Maria de Lorda… Encara que el nom sigui diferent quant a l’atribut relatiu a la Verge Maria, sempre es refereix únicament a Ella, així es faci menció de diversos noms en un mateix moment, la instància en qualsevol cas és sempre la Verge Maria, Mare de Jesús.

Josep Sarto, després Pius X, va néixer el 1835 a Riese, a prop de Venècia, en una família humil. Encara nen va perdre al seu pare. Una vegada ordenat va ser vicerector, rector, canonge, bisbe de Màntua i Cardenal de Venècia, càrrecs que va ocupar, cada un d´ells, nou anys. Fent broma deia que només li faltaven nou anys de Papa.
El 1903 en morir Lleó XIII va ser convocat a Roma per elegir el nou Pontífex. Ell no era candidat apte per a alguns perquè no parlava francès i ell mateix se’n considerava indigne. El cardenal Sarto va suplicar que no l’elegissin fins que una nit una comissió de cardenals el va visitar per fer-li veure que no acceptar el nomenament era no acceptar la voluntat de Déu. Va acceptar convençut que si Déu dóna un càrrec, dóna les gràcies necessàries per dur-lo a terme. Va escollir el nom de Pius inspirat en què els papes que havien elegit aquest nom havien sofert per defensar la religió.
Tres eren les seves característiques més destacades. La pobresa: Va ser un Papa pobre que mai no va ser servit més que per dues de les seves germanes per a qui va haver de sol·licitar una pensió perquè no es quedessin en la misèria a l´hora de la seva mort. La humilitat: Pius X sempre es va sentir indigne del càrrec de Papa i fins i tot no permetia luxes excessius a les seves recambres i les seves germanes no gaudien de cap privilegi al Vaticà. La bondat: Mai no va ser difícil tractar amb ell, ja que sempre estava de bon humor i disposat a mostrar-se com a pare bondadós amb qui el necessités.
Una vegada que va ser elegit Papa va decretar que cap governant no podia vetar cap cardenal per a Summe Pontífex.
Dins de les seves obres destaca el combat contra dues heretgies de la seva època: el Modernisme, la qual la va combatre en un document titulat Pascendi, on establia que els dogmes són immutables i que l´Església té autoritat per donar normes de moral; i el Jansenisme, contra la qual va decretar l´autorització perquè els nens poguessin rebre la comunió des del moment en què entenien qui hi havia a la Santa Hòstia Consagrada. Aquest decret li va valer ser conegut com el Papa de l’Eucaristia.
Va fundar l´Institut Bíblic per perfeccionar les traduccions de la Bíblia i va nomenar una comissió encarregada d´ordenar i actualitzar el Dret Canònic. Va promoure l´estudi del Catecisme. Va morir el 21 d´agost de 1914 després d´onze anys de pontificat.