Parròquia Santa Maria de Llerona

Sant Llorenç de Bríndisi, prevere i doctor de l’Església.  Va néixer a Bríndisi el 1559 i el seu nom era Juli de Rossi. De ben jove, ingressà als caputxins amb el nom de Llorenç. Estudià a Parma mostrant gran habilitat per les llengües. Predicà a moltes ciutats d’Europa dialogant amb protestants, jueus i musulmans. Del 1602 al 1605 fou  general dels caputxins. Diplomàtic de talla evangèlica, el seu missatge impactà i compactà l’Europa del seu temps, tan sacsejada i esmicolada. Morí a Lisboa el 1619 i té la tomba a Villafranca del Bierzo. Els sermons escrits que se li conserven avalen que sigui reconegut com a doctor apostòlic.      

Un dels grans profetes de l’Antic Testament. Va dur a terme la seva missió sobretot al Regne del Nord, on va criticar obertament el rei Acab per haver adoptat la religió pagana de la seva dona, Jezabel, i haver relegat la fe en el Senyor, Déu d’Israel. Davant de quatre-cents sacerdots del déu fenici Baal, només Elies va ser trobat veritablement just i fidel, i com a resultat els sacerdots pagans van ser degollats. Per tot plegat, el profeta Elies va ser durament perseguit per la monarquia, però exiliat al desert, a la muntanya del Sinaí, va ser recompensat amb la mateixa presència de Déu. Va designar Eliseu com el seu deixeble i successor. Elies no va morir, sinó que va ser endut al cel damunt d’un carro de foc.

Áurea, germana dels sants Adolfo i Joan i filla d’Artemia i d’un àrab d’origen llinat sevillà, portava vida religiosa juntament amb la seva mare al monestir de Santa Maria de Cuteclara des dels primers anys del regnat d’Abd al-Ralmran II (822-52). La seva ascendència de pare musulmà però cristiana per formació materna el col·locava fora de la legalitat islàmica. Els seus familiars sevillans es van arribar cert dia de l’any 856 a Còrdova per indagar la veracitat dels rumors que els havien arribat sobre la vida cristiana d’Àuria. Van fer que li feien una visita per saludar-la, però la seva intenció era confirmar aquests rumors. Amb sorpresa van veure que no només era cristiana. Hi afegia una ignomínia més al seu origen musulmà per la seva vida religiosa. Només comprovar-ho la van denunciar al jutge, que va ordenar immediatament que se l’emportés davant del seu tribunal. La va tractar benèvolament amb l’intent de fer-la recapacitar, atès el seu llinatge musulmà noble, “envilit amb la seva servitud a la fe cristiana”, taca que requeia sobre la seva família. La va convidar a “alliberar-se com més aviat millor de totes les seves brutícias i recobrar la brillantor de l’origen que havia corromput”. També la va amenaçar, en cas de negar-s’hi, que “després de diversos turments de terrible mortificació […] patiràs el suplici d’una mort d’allò més infame”. En un moment de debilitat i d’atordiment, segons van explicar a Sant Eulogi, Àurea va cedir a les pressions del jutge, cosa que significava l’apostasia de la seva fe cristiana. De fet, va ser posada en llibertat sense cap càrrec, però ella va tornar al monestir de Cuteclara on “no es va apartar en absolut del seu propòsit de la santa fe ni va patir separar-se de la companyia dels fidels” i deplorava amb profund sentiment l’error comès.

Els musulmans van seguir l’aguait per assegurar-se de la tornada a l’Islam d’Àuria i van poder comprovar que seguia fidel a Crist i la seva doctrina. La màrtir no amagava la seva condició i estil de vida. Els espies la van delatar davant del jutge, que va ordenar que la portessin davant seu. “La va reprendre pel menyspreu del culte acabat d’abraçar, la va amenaçar per la distracció del propòsit promès i li va preguntar a veus per què no havia respectat el mandat de tan important llei”.

«Mai m’he separat de Crist, el meu Déu, va proclamar. Mai no em vaig apartar de la seva pietosa religió. Mai em vaig unir un moment als vostres sacrilegis, malgrat que fa algun temps la meva llengua sucumbís davant teu per un error de les meves paraules […]. perseverança en la santa fe […]. Queda, doncs, ara que, d’acord amb la norma del vostre impiu culte, em castigueu amb espasa venjadora o, si un fet d’aquest tipus pot passar impune, em deixeu endavant amb tota llibertat per unir-me al Crist el meu Senyor”.

Condemnar a mort una descendent d’un àrab noble era un acte de més transcendència del jutge. Per això, després d’empresonar Àuria, va posar el cas en coneixement de Muhammad I. L’emir no va dubtar en la seva resolució i va ordenar que fos passada a ganivet l’endemà –19 de juliol del 856– i se la pengés d’un patíbul, ocupat dies abans per un assassí. El seu cadàver va ser llançat al Guadalquivir juntament amb els d’altres lladres, condemnats a mort pels seus delictes, i va desaparèixer sota les aigües. Amb les notícies de la seva vida i martiri, Sant Eulogi va tancar la seva obra titulada “Memorial dels sants”.

El Frederic al qual fa referència el santoral és el bisbe d’Utrecht, màrtir, besnét del rei Radbod de Frísia, avui una de les nacions sense estat situada a vora del riu Rin, a cavall entre els Països Baixos i Dinamarca.

Home exageradament pietós i auster, quan va morir el bisbe Ricfrid d’Utrecht va ser escollit com a 8^è bisbe a Saint Willibrord, però va declarar que no es veia capacitat ni digne per aquest càrrec i el va rebutjar. No obstant l’emperador Lluís el Pietós, fill de Carlemany, el va obligar a acceptar i així l’any 820 va ser investit bisbe d’Utrecht a la ciutat d’Aix-la-Chapelle (Aquisgrà).

La seva primera funció com a bisbe va ser intentar eliminar les restes d’arrianisme que quedaven al nord d’Europa i evangelitzar els pobles neerlandesos septentrionals.

Això i el fet d’enfrontar-se a l’esposa de l’emperador Lluís, Judit de Guelph, pels seus escàndols sexuals i adulteri amb Bernard, comte de Barcelona, li van comportar molts enemics que volien acabar amb ell, sobretot l’emperadriu.

El 17 de juliol de l’any 838, després de dir missa a l’església de Sant Salvador (anomenada Oude-Munster, a Utrecht) i mentre era davant de l’altar de Sant Joan Baptista resant, se li acostaren uns sicaris contractats per l’emperadriu Judit i el van apunyalar mortalment. Segons la tradició, va voler perdonar als seus assassins i no va cridar per ajudar-los a fugir. Quan va ser descobert pels fidels que quedaven a l’església, no van poder fer res per salvar-li la vida i va morir a la matinada del dia 18.

Va ser enterrat a la mateixa església i considerat màrtir i venerat com a sant des del primer moment. El seu cos va estar a la mateixa tomba fins al segle XVI quan, amb la Reforma protestat, va ser profanada i el cos va desaparèixer per sempre més.

Fill d’una família senatorial romana, sentia la crida a consagrar-se a Déu, però els seus pares li van arranjar un bon matrimoni. Sant Aleix va explicar a la seva promesa la vocació que sentia i ella li va donar permís per desfer el prometatge. Llavors el jove, vestit de pelegrí, va viatjar fins a Síria, on va rebre una visió de la Mare de Déu. Aquest fet el va fer famós a la regió, per la qual cosa va decidir tornar a Roma. Es va presentar amb aspecte de captaire a casa dels pares perquè el deixessin dormir al portal, i ells, que no el van reconèixer, hi van accedir. Sant Aleix va viure així durant anys, vivint de l’almoina de la gent i de la pròpia família, i dedicat a la pregària. Quan va morir, li van torbar una nota en què explicava qui era realment. La família li van fer uns grans funerals i aviat es va convertir en un sant molt popular.

L’origen de la devoció a la Mare de Déu del Carme té l’origen al segle XIII. L’any 1251 sant Simó Stock, general de l’orde del Carmel, va tenir una visió de la Mare de Déu en què aquesta li donava un escapulari com a distintiu dels carmelites i com a element de salvació. A partir d’aquí l’escapulari carmelita i l’advocació de la Mare de Déu del Carme es van fer molt populars. El santuari marià que l’orde té al Mont Carmel, Terra Santa, es diu Stella Maris, per la qual cosa la Mare de Déu del Carme és molt celebrada a les localitats costaneres, i és la patrona dels mariners i pescadors. Les conegudes processons del Carme es fan tradicionalment en barca i apleguen nombrosos fidels arreu de la costa mediterrània de tradició catòlica.

Aquest sant de la Toscana, quan encara era un nen va ser guarit d’una malaltia per la intercessió de sant
Francesc d’Assís, i colpit per aquesta experiència, de jove va entrar als franciscans. Ben aviat va destacar
per la seva capacitat intel·lectual i va estudiar filosofia i teologia a París, on va conèixer el dominic sant Tomàs d’Aquino i el rei sant Lluís IX. Va escriure nombroses obres teològiques, filosòfiques i comentaris de les Escriptures, a part d’una biografia de sant Francesc. Per tot plegat la contribució de sant Bonaventura al pensament cristià es considera decisiu. Al llarg de la seva vida va ser escollit general dels franciscans, posteriorment bisbe d’Albano, al centre d’Itàlia, i finalment va ser creat cardenal. El papa Sixte IV el va canonitzar el 1482.