Parròquia Santa Maria de Llerona

Sant Joan de Déu (1495-1550) va ser un religiós i reformador hospitalari portuguès, fundador de l’Orde Hospitalari que porta el seu nom. Nascut a Montemor-o-Novo, va fundar a Granada un hospital revolucionari pel tracte humà i la separació de malalts. És patró dels hospitals, malalts, infermers i bombers.

Aspectes clau de Sant Joan de Déu i la seva obra:

• Vida i Fundació: Després d’una vida aventurera com a soldat i llibreter, es va dedicar a l’atenció dels més necessitats. Cap a 1538-1539 va fundar el seu primer hospital a Granada, introduint la separació de pacients segons la malaltia i donant un tracte digne i càlid.
• Orde Hospitalari (OHSJD): Va fundar l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu, una institució religiosa catòlica sense ànim de lucre dedicada a l’atenció sociosanitària de les persones més vulnerables.
• Llegat i Patronatge: Va morir el 8 de març de 1550, data en què se celebra la seva festivitat. Va ser proclamat patró dels malalts i hospitals el 1886, dels infermers el 1930 i dels bombers.
• Actualitat: L’Orde segueix actiu arreu del món amb centres sociosanitaris, incloent-hi els coneguts hospitals de l’Hospital Sant Joan de Déu a Catalunya, que destaquen per la seva atenció integral

Avui dia, l’Orde compta amb milers de germans, professionals i voluntaris que continuen la seva missió de “tenir cura” amb un compromís radical amb els més pobres.

Santa Perpètua, la seva serventa Felicitat i companys màrtirs. Sant Teòfil, bisbe.Santoral escafit, el d’avui. Ens ha cridat l’atenció el nom de dues dones, Perpètua i Felicitat. Van viure entre el segle II i III a Cartago, l’actual Tunísia. Felicitat era la serventa de Perpètua, una dona noble i culta que fou detinguda juntament amb Felicitat, Revocat, Sadurní i Secundí, tots ells servents, acusats de ser cristians catecumens. Moriren màrtirs devorats per les bèsties. Santa Perpètua és la patrona de la població catalana de Santa Perpètua de Mogoda.

Pertanyent a la noblesa catalana, Oleguer va ser canonge de la catedral barcelonina i canonge agustinià a Avinyó. Home de govern, el 1115 sant Oleguer va ser nomenat bisbe de Barcelona i l’any següent arquebisbe de Tarragona, seu episcopal que va reorganitzar perquè acabava de ser conquerida als musulmans. Va secundar la reforma gregoriana promoguda des de Roma per lluitar contra la corrupció eclesial i va ser conseller dels comtes Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV. També va ser conegut pel seu esperit pacificador. Va morir el 6 de març de 1137, i va ser canonitzat oficialment per el Papa Climent X l’any 1675.

Oleguer era qui amb els grans papes i reformadors, com Gregori VII, Calixte II i els abats de Cluny, imposà una Reforma en l’Església, començant per les seves diòcesis de Barcelona i de Tarragona.

Cada 6 de març es pot visitar a la Catedral de Barcelona el cambril on es veu l’urna de vidre que conté el cos incorrupte de Sant Oleguer revestit amb robes de bisbe.

El seu sepulcre d’estil barroc és obra dels escultors Francesc Grau i Domènec Rovira II. Conserva, però, l’escultura jacent gòtica esculpida per Pere Sanglada l’any 1406

Va néixer el 15 d’agost de 1654 a l’illa d’Íschia (Itàlia), dins una família noble i pietosa. De ben jovenet va decidir ingressar a l’orde dels Franciscans descalços reformat per sant Pere d’Alcàntara. Després del noviciat va ser enviat, juntament amb altres germans de l’orde, al santuari de Santa Maria Occorrevole, a Piedimonte di Alife (al peu dels Apenins), on per iniciativa seva es va construir un convent i s’hi va enviar una comunitat. A partir d’aquest moment la seva vida va transcórrer enmig de la rigidesa ascètica que el va fer famós. Va ser ordenat prevere el 18 de setembre de 1677, i des de llavors va tenir el do d’una admirable penitència i una altíssima contemplació. Es va construir una cel·la apartada al fons del bosc per dedicar-se, fora de les mirades humanes, a la penitència que el portava a la contemplació de les coses de Déu. Malgrat ser home de pau va haver de patir la divisió del seu orde. Ell va defensar la província italiana i va ser-ne nomenat provincial l’any 1703, i es va dedicar a imposar una severa observança de la regla. Es va consagrar com a pare espiritual, guia d’ànimes i reformador de cases religioses. Acudien a ell, com a expert director de consciències, infinitat de persones cercant ajuda espiritual. Va tenir molts èxtasis místics. Va morir el 5 de març de 1734, i va ser canonitzar el 26 de maig de 1839 pel papa Gregori XVI.

Va néixer el 3 d’octubre de 1458, segon fill del gran duc de Lituània i rei de Polònia i de la princesa austríaca Isabel d’Habsburg. Va tenir una educació sòlida i profundament cristiana. El continu esforç del jove per agradar Déu i estar sempre unit a ell denotava una conducta molt per damunt de l’ordinari. S’exercitava en les mortificacions més austeres. Principalment va ser devot de la Passió de Crist i del Santíssim Sagrament. Socorria els necessitats, emparava els dèbils, exercitava la seva influència en favor dels oprimits, dels presoners, dels malalts i angoixats, però això no vol dir que desatengués les seves obligacions de príncep i refusés el tracte social. Va emmalaltir de tuberculosi i els metges li van aconsellar que deixés la vida austera i es casés, però ell es va estimar més ser fidel al seu vot de castedat. Va morir de tisi el 4 de març de 1484, als vint-i-quatre anys. Va ser canonitzat el 1521, i el 1943 va ser proclamat patró principal de la joventut lituana.

Sant Medir és un sant molt popular però sense massa fonamentació històrica. Semblaria que es tracta d’un desdoblament de Sant Ermenter, martiritzat juntament amb Sant Celoni a la població riojana de Calahorra en temps de Dioclecià, puix que Ermentarius es tradueix per Medir en català i, a més, la festa dels màrtirs Celoni i Ermenter-Medir s’escau també el dia 3 de març, tal com ha estat posat en relleu diverses vegades per historiadors de casa nostra com ara Antoni-Vicenç Domènech  (†1607), Pere Serra i Postius († 1748 )― autor de la biografia Lo pagès del Vallès Sant Medir que escriví a Barcelona l’any 1733 però que no fou editada fins l’any 1929― i, més recentment, per Antoni Pladevall.

En efecte, la festa de Sant Medir s’escau el dia 3 de març i és particularment celebrat a les antigues Viles i barriades dels entorns de Barcelona: la Bordeta, Gràcia, Sarrià, Sant Gervasi, Horta i, també, a Sant Cugat del Vallès. Segons la tradició  Medir feia de pagès i conreava les terres que hi ha on actualment hi ha edificada una capella dedicada a Sant Medir, al peu del camí ral que va de Barcelona a Sant Cugat.  La tradició hagiogràfica popular explica que el bisbe Sever de Barcelona quan fugia dels seus perseguidors passà per les terres que conreava Sant Medir i el sant bisbe obrà el prodigi de fer créixer i fer granar les faves que tot just sembrava Sant Medir, de manera que quan passaren els perseguidors i li preguntaren si havia vist al bisbe Sever els contestà, sense haver de mentir, que l’havia vist passar quan plantava les faves i, pensant el capitost i els que formaven l’escamot que se’n mofava, el van martiritzar allí mateix.

Pel que fa a les “colles de medins”, sembla que la més antiga és la de Gràcia que participa a l’Aplec de Sant Medir des de la primera meitat del segle XIX. L’origen d’aquest aplec cal remuntar-lo a la iniciativa particular de Josep Vidal, un flequer establert a la Vila de Gràcia però originari de Sant Cugat del Vallès, que l’any 1830 anà a tall de romiatge a l’ermita de Sant Medir muntat damunt d’una euga i tocant un timbal i un sac de gemecs per tal de regraciar al sant la guarició del reuma que l’afectava. A partir d’aquest fet començaren a sorgir colles d’amics que imitaven aquest romiatge el dia 3 de març, per Sant Medir.

Agnès, filla del rei Premislau de Bohèmia, nasqué a Praga vers l’any 1205.

Després de refusar el matrimoni amb l’emperador, entrà al monestir que ella mateixa havia fundat per les clarisses, el qual va governar durant molt de temps. Mantingué una gran amistat amb santa Clara, de qui va rebre algunes cartes que tracen de la perfecció seràfica. Morí entre els anys 1280 i 1283