Parròquia Santa Maria de Llerona

L’incendi que va destruir la catedral de Tournai el 1902, va consumir també les relíquies de sant Eleuteri, primer bisbe de la ciutat, i tots els documents antics sobre el sant. Molt poc és el que sabem d’ell, encara que existeixen moltes llegendes sobre la seva vida i de la seva mort. S’explica que Eleuteri va néixer a Tournai, de pares cristians, i que pertanyia a una família convertida des de temps enrere per sant Pius. Va ser consagrat bisbe l’any 486. Es diu que era un gran predicador i que va convertir molts francs de la seva diòcesi. Es va oposar també vigorosament a certs heretges que negaven el misteri de l’Encarnació. Atacat per alguns d’ells en sortir de la seva església, després de celebrar missa, va morir cinc dies més tard, a causa de les ferides que havia rebut al cap. Se li atribueixen algunes llegendes que comporten miracles.

Aniceto és un nom masculí d’origen grec «Aniketos», és un nom compost per: «Niké» que significa «Victòria» i la privativa an «a-» que significa «Invencible, Invicte»: per tant podem definir Aniceto com «Aquell home invencible, de gran força»

Història i el Sant

Sant Anicet, Papa i màrtir. Durant el segle II la llengua era el grec, els papes generalment eren de procedència molt humil i en aquesta època ser elegit Papa era servir per al martiri.

Aniceto va néixer a Síria, dotzè dels pontífexs romans, va ser nomenat Papa l’any 155 i va regir l’Església durant 10 anys.

El fet més rellevant de la seva vida va ser la trobada amb Sant Policarp; Bisbe d’Esmirna i deixeble de l’apòstol Sant Joan; es reuneixen per establir un únic dia de celebració de la Pasqua.

Segons L’Església Oriental i Policarpo sostenien que la celebració s’havia de fer el dia 14 del mes de Nisan, no important el dia de setmana en què caigués aquesta data. La postura de Policarp feia coincidir la celebració de la Pasqua de Resurrecció amb la data de celebració dels jueus. A Canvi Sant Anicet mantenia la postura de l’Església occidental on la Pasqua s’havia de celebrar el diumenge següent al dia catorze de Nisan.

Al cor de la comarca de Liébana, amagat entre els plecs de la muntanya de la Viorna, trobem aquest lloc escollit per Toribio de Palència i uns quants monjos (S. VI) per viure lliurats a la pregària i la vida comunitària sota la guia d’un abat.

Després de la invasió àrab, el Rei Alfons I va poblar i va organitzar el territori de Liébana amb cristians de la Meseta, per crear un buit estratègic com a frontera davant dels àrabs. Entre ells van venir monjos que es van instal·lar en nombrosos llocs de la comarca, fundant monestirs com el de Sant Martin de Turiè, que caminant el temps es convertiria en Sant Toribio de Liébana

La vida transcorre tranquil·la en aquest monestir fins que al s. VIII, l’abat Beat, dotat de cultura excepcional, va escriure el “Comentari a l’Apocalipsi” (any 776) obra que va aconseguir gran difusió, donant origen al que coneixem com a “Beatos de Liébana” que són les còpies diferents dins del món monàstic (s. IX-XIII, pot haver-los també del s. XVI). Igual que Sant Joan a l’Apocalipsi, la tesi que vol difondre Sant Beat és que el Xai vencerà la Bèstia: Crist ressuscitat prevaldrà sobre el mal.

Corre el segle IX quan els cristians d’Astorga, a fi de protegir la relíquia del Lignun Crucis (Lleny de la Creu) de l’avenç àrab a la península, la porten a aquest petit monestir; relíquia que, segons la tradició, va ser portada de Jerusalem pel primer bisbe d’Astorga a aquest monestir, conegut per aquell temps com Monestir de Sant Martí de Turiè (s. V).

Beat Pere González Telmo (sant Telm)

Nasqué a Frómista, Palència, cap l’any 1185. De bona família i després d’estudiar a la Universitat de Palència, fou ordenat sacerdot, designat canonge i més tard fou nomenat degà de la catedral: “Joiós amb l’honra d’haver assolit aquesta dignitat, i ple d’alguna lleugeresa d’ànim, ricament vestit, muntà en un cavall molt ben guarnit, i tot passejant així pels carrers de l’esmentada ciutat, es desbocà el cavall i el llençà en un femer”, esdevenint motiu de gran burla. L’impacte d’aquest fet el va canviar radicalment, al considerar com de ràpid podia ser el trànsit entre la fama i la deshonra, fent-lo humil. Així doncs, hi renuncià i demanà l’entrada a l’orde dominicà, on es dedicà a la predicació pel nord peninsular.


També promogué, diverses obres d’utilitat pública, com ara la construcció de ponts sobre els rius. El rei Ferran III, el sant, el cridà prop seu en diversos moments de les seves campanyes de reconquesta tenint cura dels soldats. Enviat a Galícia i Portugal feu una gran tasca missionera, especialment entre els mariners i pescadors, fins que morí a Tui vers el 14 d’abril de l’any 1246. 

El seu culte sorgí d’un mode espontani i es va estendre moltíssim, especialment entre la gent de mar. Fou beatificat en 1741. Amb el pas del temps, el seu nom es fusionà amb el del bisbe màrtir Sant Erasme (Sant’Ermo en italià), i finalment evolucionà a sant Telm, com és conegut avui. Iconogràficament és representat amb l’hàbit dominicà i un vaixell a la mà.

Sant Tiburci és un màrtir cristià del segle III, celebrat principalment el 14 d’abril, tot i que algunes tradicions esmenten l’11 d’agost. Va ser un màrtir romà vinculat a la ciutat de Tíbur i és conegut per la seva devoció a la fe cristiana, amb relíquies venerades en llocs com Casamor

Fill del rei Leovigild, el príncep Hermenegild s’havia educat a la cort de Toledo en l’heterodòxia arriana, heretgia cristiana pròpia dels visigots. Però en casar-se amb la princesa franca Ingundis, de fe catòlica, ell es va convertir al catolicisme. Aquest fet va ser interpretat com una traïció per la monarquia, i el rei, el seu pare, el va comminar a tornar a l’arrianisme. Sant Hermenegild, però, es va refermar en la fe catòlica i va començar una campanya contra la fe arriana, i com a represàlia el seu mateix pare el va fer arrestar i executar a Tarragona. El papa Sixte V el va canonitzar l’any 1585.

El Santoral de l’Església Catòlica recorda avui especialment el Papa Juli I, que va néixer a Roma al començament del segle IV. El sant es va convertir en el trenta-cinquè papa de l’Església Catòlica, càrrec que va mantenir durant 15 anys, fins a la seva mort.