Homilia diumenge XXVI de durant l’any. 30/09/2018
«El que avui hem sentit, en les tres lectures, és difícil d’entendre perquè comporta molta exigència. Podem tapar-nos les orelles, podem relativitzar-ho o podem dir també que no és per nosaltres. Però, en canvi, aquestes tres lectures de la Paraula de Déu ens retornen a la vida tot fent-nos sortir dels nostres hàbits que en realitat no són camins de vida.
En la primera lectura se’ns diu que hi ha dos homes que en podríem dir “no autoritzats” que també profetitzen i el jove Josuè, ajudant de Moisès, va demanar-li que els fes callar. Però Moisès no hi estava d’acord perquè descobreix que l’Esperit de Déu s’expressa a través d’aquests dos homes que en definitiva no formen part del grup.
És aquesta obertura, aquesta llibertat d’expressió que Déu espera de nosaltres. Moisès va creure fermament en la llibertat de l’Esperit de Déu que bufa cap on vol i quan vol.
Jesús demana als seus deixebles molta més obertura, Jesús obre nous horitzons dient-nos que no són únicament els seus deixebles els que treballen per Ell, sinó que ho són també totes i tots els que no estan en contra d’Ell, i que estan amb Ell. Amb aquesta afirmació els seus primers companys van quedar molt sorpresos.
Joan s’escandalitza veient que algú que no és del grup dels deixebles fa meravelles en nom seu; però Jesús li crida l’atenció i li recorda que és en la qualitat dels seus fruits que cal judicar algú i no al fet de pertànyer a un grup. L’important és que es faci el bé; però que no únicament el fem nosaltres.
El que fins ara hem sentit no són únicament històries d’altres temps, són històries que també són vigents.
Mireu, a França, i dic aquest país perquè vaig ser educat en una escola francesa i ho conec, en l’any 1943, dos capellans van publicar un llibre titulat amb aquesta pregunta: “França és país de missió?”, amb la qual feien referència a la gran descristianització del món obrer a França. Al mateix temps, capellans que havien acompanyat treballadors francesos a Alemanya, donaven testimoniatge de les seves vides compartides amb els treballadors en aquell país.
Després de l’any 1945, molts capellans començaren a viure el seu ministeri pastoral a les fàbriques perquè pressenten que és un bon mitjà per restablir el contacte entre l’Església i els treballadors. Aquests capellans s’integren en diverses associacions, sindicats i també partits polítics, la qual cosa va crear recel a Roma. També participen en vagues i manifestacions i l’any 1952 alguns d’ells van ser empresonats. Seguint el model dels capellans obrers, en les ciutats portuàries hi apareixen els capellans que en deien mariners.
El papa Pius XII l’any 1954 va decidir aturar aquella experiència de capellans obrers demanant-los que es retiressin de les fàbriques. En aquell moment eren un centenar i l’Església temia, entre altres, les influències que poguessin tenir per part del partit comunista francès. La majoria van obeir i es van acomiadar dels seus llocs de treball a les fàbriques; però alguns d’ells s’hi quedar posicionant-se així en un enfrontament amb l’Església. També els capellans “mariners”, l’any 1959 van ser prohibits pel Vaticà.
L’any 1965, però, després de Concili Vaticà II, la situació es va capgirar en benefici de la llibertat d’expressió, i el papa Pau VI va tornar a autoritzar als capellans per a poder treballar a les fàbriques i a les drassanes, de tal manera que l’any 1976 a França ja n’eren uns 800.
Reconeguts per l’Església, els capellans obrers, a partir dels anys 2000 comencen a actuar en organitzacions com les Joventuts Obreres Catòliques, Missió obrera, Acció Catòlica i també la Comunitat Missionera de França, tot cercant la manera de millorar la imatge de l’Església en el món laboral, convivint amb els treballadors i evangelitzar, sent testimonis amb les seves vides més que no pas imposant la seva fe.
El que Jesús ensenya és que cal eliminar qualsevol actitud o temptació de voler controlar en exclusivitat. L’Esperit del Senyor bufa allà on està, damunt de qui Ell vol i quan Ell vol; ningú no pot controlar ni planificar la seva presència.
L’Esperit es fa present en cada una i cada u de nosaltres; es fa present en el cor de tots els batejats i de tota la comunitat eclesial. Es fa present i actua en el nostre món, en la tota la nostra societat, perquè l’Esperit no té fronteres, i podem reconèixer la seva presència en totes les iniciatives i tots els projectes que confereixen la dignitat a les persones ja siguin religioses o profanes.
Vivim uns temps on no tot va sobre rodes perquè en aquest món ens ha de preocupar tot allò que té una relació directa amb la vida digna de la humanitat, les guerres, la misèria de molts països, la política, la sanitat, l’ensenyament i ara també les grans migracions. Ens interroguem, ens qüestionem, sovint, les inquietuds ens interpel·len i ens sacsegen. No podem romandre passius i anar esperant amb els braços creuats… Cal que ens alcem, cal confiar i continuar el nostre camí.
Som tots cridats a construir un món millor on cada persona humana hi trobi i conservi la seva dignitat. Som cridats a anunciar la Bona Nova de l’Evangeli en la cultura actual, vivint l’Evangeli en el món d’avui en dia, a la nostra manera però sempre respectant el missatge de Jesús.
Som cridats a difondre esperança a la joventut, a una joventut que ens aporta, a l’Església i al món, un nou aire fresc i renovat. Som cridats a defensar els seus drets humans, a demanar justícia “justa” als qui l’administren, a ser acollidors amb els que venen a casa nostra fugint de la misèria i de la persecució política, som cridats, en definitiva, a esdevenir poble de profetes i d’escollits.
Déu compta amb nosaltres per construir el seu reialme. Ens crida perquè esdevinguem la seva Paraula en cada un dels nostres entorns. És amb nosaltres que Déu reconstrueix el món. Déu es refia de cada una i cada un de nosaltres per obrir nous camins de pau i de santedat. Escoltem doncs el Senyor a través de la seva Paraula i estiguem sempre atents.
Que així sigui».
Josep M. Fernàndez, responsable de la parròquia de Santa Maria de Llerona
