Jesús ens convida a viure el dia a dia, i a viure’l intensament.

14-11-21. Homilia diumenge 33è. Diumenge de durant l’any. Cicle B. I Lectures de la missa.

Els primers cristians no podien saber quin seria el destí de la seva nova religió ja que, en moltes ocasions, es veien obligats a trencar amb les seves famílies, els seus amics, els seus oficis. Sovint estaven exposats a dificultats per trobar feina a causa de la seva fe. Havien de qüestionar-se si valia la pena patir d’aquesta manera o si potser seria millor renunciar a tot.

¿Finalment, a què ens porta tot això?

Sempre és la mateixa pregunta, ¿a què ens porta tot això?

¿Quin interès hi ha en seguir la fe cristiana?

¿No seria millor actuar com si no hagués passat res i intentar construir la vida de la manera més agradable?

¿De què serveix torturar la ment per viure fidelment l’Evangeli?

És Jesús mateix qui ens en dóna la resposta.

Jesús està assegut a la muntanya de les oliveres, enfront del Temple. Al seu voltant, els seus amics estan preocupats. Acaba d’anunciar que un dia aquest magnífic Temple que tenen davant els seus ulls serà destruït. Pere, Jaume, Joan i Andreu li preguntaren a part:

Digues-nos quan passarà això i quin serà el senyal que tot això està a punt de complir-se.

Aleshores Jesús respon utilitzant el llenguatge tradicional dels apocalipsis, és a dir, aquells escrits relatius al final del temps i la història. Alguns temen aquest retorn de Déu veient imatges de foc, trons i destrucció, la fi del món … La por està en el temor a la mort. La gent no vol morir, ni molt menys patir.

Jesús no va venir a aquest món per espantar. Es tracta de centrar-se en l’essencial, el cel pel qual hem estat creats.  Realment hem estat fets per viure eternament amb Déu. La fi dels temps no serà una catàstrofe còsmica ni una explosió. No tenim res a témer del futur, no hi ha cap raó per tenir por. Però tampoc hem de girar-nos d’esquena i aclucar els ulls. Se’ns demana, d’ara endavant, que coneguem qui som, a què estem cridats.  

Referint-se a Daniel en la primera lectura, Jesús ens mostra que totes les nostres accions tenen conseqüències. En aquests moments ja estem preparant la vida eterna. Tot el que hem sembrat durant la nostra existència està destinat a florir. Estem convidats a viure el nostre dia, d’avui mateix, d’una manera intensa, com si aquest dia que estem vivint fos l’últim. No esperem! No esperem a demà per fer aquests gestos, per portar aquest estil de vida que ens durà a aquella eternitat tant desitjada, perquè demà podria ser massa tard. Perquè aquest demà no estigui carregat d’amargor i penediment, visquem aquest avui que ens és donat. Si Jesús parla de la fi d’un món, és el del vell que està dintre nostre i aquest vell ha de morir.

Jesús parla de la figuera, de les seves branques que es tornen tendres a la primavera: és la humanitat que s’obre a l’amor. La fi del món serà la irrupció del nou món, la manifestació de la glòria de Jesús, el Gran Sacerdot que es va oferir a salvar-nos. La fi del món no és un retorn al no-res de la humanitat, ni al simple final d’una civilització, sinó, tot el contrari, és el compliment del projecte d’Amor de Déu. Déu acull al voltant del seu Fill els elegits dels quatre punts cardinals del món, des d l’extrem més llunyà de la terra fins dalt el cel.

La vida d’un cristià és una vida d’esperança, una vida d’espera. De fet, viure sense esperar és morir sense saber-ho. Sigui quin sigui el rostre del futur, em de viure’l amb el missatge de l’Evangeli i, enmig de les ansietats d’avui, de la pobresa, de les guerres i de tants mals que ens envolten, sapiguem donar sempre testimoni d’esperança.

Que així sigui.

Parròquia de Sta. Maria de Llerona, 14 de novembre de 2021.