Sapiguem què volem donar i no ens desanimem per la magnitud de la tasca.

07/11/21. Diumenge XXXII de durant l’any. Cicle B. I Lectures de la missa.

La setmana passada, com recordareu,  Jesús responia la pregunta d’un escriba que li preguntava «Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?».

Aquesta setmana Jesús diu als seus deixebles que desconfiïn d’alguns d’aquells escribes perquè el seu comportament és sovint el contrari del que Jesús espera dels qui el segueixen. Jesús veu més enllà de les simples aparences. Ell no es dirigeix ​​a tots els escribes i molt menys a tots els jueus, amb les seves dures paraules de condemna.

Ataca situacions particulars, situacions que tots experimentem. Jesús critica així els qui tenen el poder i l’utilitzen per al seu benefici, perquè és una temptació per a tots els que exerceixen autoritat ja que  d’una banda, poden cercar la glòria i els honors reclamant a tot arreu els primers llocs. A més, poden explotar tots aquells que ells mateixos atrauen amb la seva confiança, tal i com podem experimentar també en els nostres dies.

La principal diferència entre l’òbol de la vídua i el dels altres no és únicament la quantitat que es dóna, sinó el significat de la seva donació. Les vídues d’aquells temps quedaven abandonades, com la vídua de Sarepta. La dona pobra  d’aquest Evangeli dóna l’únic que tenia per sobreviure.  En certa manera ella dóna la seva vida. Sovint donem perquè això forma part dels hàbits d’una bona vida en la societat, per conveniència  o per interès; però en canvi, la vídua ho dóna tot, i rebutja la fatalitat de la seva misèria.

Atès que no li queda res, considera inútil mantenir aquest res, i per tant, millor fer-ne alguna bona cosa. Així ella retroba la seva veritable llibertat, perquè amb aquest donatiu, ella ja no és una vídua pobra, sinó que es posa a l’alçada d’aquell que donaria tota la seva fortuna. Recordem aquell  jove ric que demanava a Jesús que calia fer després de complir tots els manaments, i que en sentir que Jesús li deia que calia donar tota la seva fortuna per seguir-lo, però ell no va tenir valor de fer-ho.

En cadascun de nosaltres es barreja l’actitud de l’escriba i la de la vídua. D’una banda, la recerca de possessions, d’honors i riqueses cada vegada més grans per nosaltres mateixos. D’altra banda, la donació humil i lliure d’un mateix. D’altra banda també, la valoració del sentit de la pregària i de la pietat, i de l’altra la solidaritat i la convicció en el repartiment, amb un cor que tradueix en actes la seva capacitat de donar.

Nosaltres també hem de donar allò que tenim més valorat i que és donar una bona part del nostre temps. No ens deixem desanimar per la magnitud de la tasca i la debilitat dels nostres mitjans. Des del principi, Déu ens ha estat demostrant sempre, que és capaç de fer meravelles amb poques coses:

Veiem alguns exemples:

  • El seu alè al damunt d’una mica de terra i ja tenim l’home a imatge seva.
  • La seva presència amorosa oferta en el cor de la pobresa i tenim la vida.
  • La seva benedicció del pa i els peixos i tenim la profusió.
  • La seva Paraula damunt del pa i el vi, i tenim el seu cos i la seva sang.
  • El seu perdó pels nostres pecats, i tenim l’alegria i la pau.

Des dels orígens , Déu ha volgut continuar la seva obra, però no vol continuar-la sense nosaltres. No demana gran cosa, només vol que cada un de nosaltres li porti el “veritable” del seu ésser, de la seva persona.

Què estem donant: coses? gestos? el cor?

Què estem donant?

Aquesta és la qüestió fonamental, la pedra de toc de la nostra pobresa real, damunt la qual i amb la qual Déu pot construir-ho tot o transformar-ho tot.

Que així sigui.

Parròquia Sta. Maria de Llerona, 07 de novembre de 2021