De quina felicitat estem parlant realment? 

1r. de novembre de 2021. Homilia de Tots Sants I Lectures de la missa.

Ningú controla la vida i molt menys la possibilitat d’una altra vida en el més enllà. Sabem que un dia o un altre, haurem d’enfrontar-nos a la mort, a aquesta absència de vida. El cristià, com qualsevol altra persona, pateix en veure un ésser morir. Plora com qualsevol altra persona en veure que aquest ésser desapareix. Però el cristià s’atreveix a enfrontar-se a la mort perquè creu en un Déu que es va fer home, i que va conèixer la mort. La salvació consisteix en passar per la mort, a deixar tot allò que és obra de mort en la nostra vida, per escollir la vida. És per això, que en aquesta festivitat de Tots Sants, l’Església va escollir l’Evangeli de les Benaurances.

En les Benaurances, hi trobem aquest adjectiu que es repeteix constantment : “Feliços…..”.  El regne del cel és com un camp en el què algú hi troba un tresor; ven tot el que posseeix i compra el camp. Les Benaurances són el tresor trobat en aquest camp. Són la millor manera d’endinsar-nos  en l’Evangeli perquè ens ho expliquen tot i ens ho obren tot. Amb elles, els gestos de Jesús, els seus miracles, les seves oposicions, tot esdevé clar, tot esdevé llum que ens guia.

En aquest evangeli de la felicitat, no hi ha elements per suportar pacientment les misèries d’aquest món en previsió d’una vida futura en el més enllà.

Estem cridats a ser feliços i a viure la vida com a bons cristians, estem cridats a ser santes i sants. El que serem encara no ho veiem massa clar, però ser sant és ser com Déu. És posar amor en les nostres vides. És posar la nostra vida al servei dels altres. És donar la benvinguda a Déu que es dóna i per part nostra donar-nos també als altres.

Això ens fa existir, això ens fa viure, malgrat la mort i les forces de la mort que ens envolten i amenacen amb allunyar-nos. Déu no alleuja les nostres misèries amb paraules de consol, Ell posa el món al revés.

Estem cridats a la felicitat i la vida, estem cridats a ser sants. El que encara no ens sembla massa clar, és que ser sant és ser com Déu. És omplir d’amor la nostra vida, és posar la nostra vida al servei dels altres, és acollir Déu que se’ns dóna i donar-nos al mateix temps.

El dia de Tots Sants és una gran festa on l’alegria del cel es desborda a la terra. No es tracta de viure en silenci el dol, el sofriment i la malaltia.

En el nostre món, en el que imperen els mitjans de comunicació i de publicitat, ens volen convèncer que la felicitat es troba en un cotxe, en les comoditats, la cura del cos, en definitiva, tenir sempre més i més. La pregunta és: de quina felicitat estem parlant realment? Jesús a la muntanya no parla de felicitat superficial, de felicitat barata, Jesús descriu un camí per assolir una felicitat amagada en els nostres cors i que cap pertorbació podria atacar. La felicitat està en l’autodeterminació i en la pobresa. L’Església ens convida a demanar aquesta felicitat quan, immediatament després de la pregària del Parenostre, el celebrant diu:

«Allibereu-nos, Senyor, de tots els mals; feu que hi hagi pau als nostres dies, i per la vostra misericòrdia, guardeu-nos de pecat i de qualsevol pertorbació »

La litúrgia d’avui no pretén espantar-nos. La intervenció final de Déu en la història del món es presenta en l’Apocalipsi en forma pictòrica. Sant Joan ens parla d’un cel nou i de una nova terra. Anuncia el final dels plors, de la por, del sofriment i de la mort. L’Apocalipsi és, en primer lloc, una bona notícia, un missatge d’esperança que ens arriba a tots. El Dia de Tots Sants és la festa de tots aquells lladres que es van dirigir a Jesús a la creu per preguntar: «Jesús, recorda’t de mi quan vinguis a inaugurar el teu Regne i el teu Reialme».

I Jesús els hi respon: avui mateix estaràs amb mi al paradís. Les portes del Regne s’obren per un lladre. Els sants dels quals ens recordem, es van deixar influenciar per algunes de les benaurances. Per a alguns, ha estat la pobresa del cor, per altres, la gentilesa i per altres la misericòrdia, per a uns altres encara, la pau.

Però no ens aturem només amb Jesús, els apòstols o els sants. Mirem un dels nostres familiars que hagi posat en pràctica una o altra Benaurança. Sant Joan en la seva carta afirma: «som fills de Déu, el veurem i serem semblants a Ell».

L’apocalipsi parla d’una multitud innombrable, de totes les nacions, races, pobles, cultures  i idiomes. Una pluralitat que no s’ha de confondre amb el que és la felicitat cristiana, la santedat cristiana.  Tant la felicitat com la santedat, no estan reservades a persones fora del normal, a sants reconeguts. És el destí per a tothom. No és un bé que posseïm, és Déu. Vegem la gran multitud que són aquells que viuen les benaurances. Al voltant nostre , hi ha persones que són petites benaurances, petites perles d’or per entrar a l’Evangeli. Cadascuna de les Benaurances es fa veure i entendre en la vida dels que ens envolten. A través de totes aquestes persones, Jesús és realment viu entre nosaltres com ell va prometre.

No hi ha sants per un costat, i pecadors per l’altre. Dintre nostre hi ha quelcom per anar desxifrant permanentment. Ser Sant és posar amor en tota la nostra vida, és donar la nostra vida, donar-la completament al servei dels altres. Les Santes i els Sants són les nostres germanes i els nostres germans en humanitat, amb els seus defectes i les seves qualitats.

No són àngels, sinó que són persones que han mogut la humanitat cap a una vida més gran. Ens proclamem feliços perquè sabem que Déu ens estima malgrat les nostres mancances i les nostres misèries; és a través del testimoni de la nostra fe que nosaltres també  podem esdevenir senyals visibles de la presència de Jesús ressuscitat. L’únic testimoniatge que importa és creure, creure fins a assolir la més gran e les felicitats.

Jesús ens va mostrar el camí que només s’atura arribant a Déu. Seguim-lo doncs, seguim les petjades de Jesús estimant fins a més no poder i sense deixar mai de pregar, perquè pregar és parlar amb Déu.

Que així sigui,

Sta. Maria de Llerona, festivitat de Tots Sants.