Siguem oberts i curiosos com els infants i disposem-nos a rebre el regne de Déu

03/09/21. Diumenge XXVII de durant l’any. Cicle B. Lectures de la missa.

La sexualitat és una dimensió essencial de la naturalesa humana. La relació entre l’home i la dona és tan influent que totes les societats han desenvolupat codis al voltant del matrimoni. En la primera lectura, l’home i la dona es creen junts a la imatge de Déu. Jesús ho entén bé. Aleshores, quan els seus oponents venen a sotmetre’l  a prova amb la pregunta “¿És permès que un marit es divorcií de la seva esposa?”, Jesús no es deixa caure a la trampa.

Segons un capítol del Deuteronomi, per divorciar-se d’una dona, n’hi havia prou en establir un document de repudi. La majoria dels jueus van acordar aquest punt, els homes al menys … La diferència d’opinió es referia a la naturalesa de la culpa, que permetia repudiar la dona. Alguns creien que calia una falta molt greu, com ara l’adulteri. Uns altres creien que un àpat mal cuinat era suficient. És per aquestes divergències que els opositors de Jesús volen fer-lo caure en el parany, però Jesús no es deixa atrapar per una lectura partidista de les Escriptures.

Jesús no es limita a adaptar la llei antiga, però tampoc formula una de més exigent i més rígida; més aviat, situa el tema en un nivell fonamental. Ja no és una qüestió de dret, és una qüestió de relació, és a dir, una qüestió d’amor. Jesús els hi explica quina és la voluntat de Déu: la igualtat entre dona i home, la creació de vincles duradors basats en el respecte i l’amor recíproc. Malauradament aquesta igualtat, tot i que estem en l’any 2021 no tan sols encara no s’ha aconseguit, si no que en alguns llocs encara viuen més de 2000 anys enrere.

Per tant, en el requisit d’un vincle matrimonial permanent, hem de veure-hi una altra cosa més que no pas la conseqüència d’una simple llei estúpida. Una llei que obliga a les persones que han arribat a odiar-se, a conviure juntes. És això el que Déu vol? Jesús recorda que el matrimoni implica fidelitat. Ser fidel l’un a l’altra no és simplement conviure junts. És sobretot tenir suficient sensibilitat de cor i d’intel·ligència per captar, per descobrir, per comprendre les aspiracions i les necessitats de l’altra, tant en el dia a dia com en la relació sexual.

És tenir suficient sensibilitat i habilitat per trobar nous camins que ens evitin de caure en la monotonia i saber veure en l’altra el que pot tenir de nou i d’apassionant. Un matrimoni ben consolidat no ens ha de fer presoners, sinó més lliures. El respecte envers l’altre va més enllà del acolliment de la diferència de sexes i de temperaments. És, de fet, el compromís més gran de tota existència humana.

En el matrimoni, hem d’adaptar-nos, hem de ser l’un per l’altre, encara que no sigui el que voldríem que fos, inclús si no ens agrada la manera en què ens agradaria ser estimats. Això requereix molt més que tolerància: la tolerància suporta la diferència de l’altra, però no necessàriament significa unió i es pot anar diluint i transformant amb indiferència.

En principi cap parella de joves que es prepara pel matrimoni cristià preveu un possible o futur divorci com element de base de la seva unió. Per descomptat, la realitat també ens demostra que matrimonis plantejats de forma positiva s’enfonsen en fracàs i en un munt de patiments i amargors. El que ens salva, ens consola, és el respecte immens que Déu té per nosaltres.

Jesús va molt més enllà; Jesús no es limita a recordar-nos la indissolubilitat del matrimoni, perquè el seu missatge ens diu que tota relació humana és una aliança amb una dimensió d’eternitat. Però malauradament massa sovint el trencament de parelles es fa present.

¿Però quins sentiments i que comporta el divorci?

El divorci, en realitat, formalitza el trencament de la parella per motius que ja es coneixien, motius que causen o generen un gran dolor emocional, així com també una tempesta de sentiments molt intensos i poderosos com ira, remordiment, decepció, desesperació i vergonya, fins al punt que algunes vegades comporta el suïcidi.

Per a les cristianes i els cristians, el divorci pot allunyar-nos de l’Església, per una part el fet de no poder rebre la comunió i a més si ens tornem a casar som considerats adúlters. Molts matrimonis cristians es trenquen perquè la convivència s’ha fet impossible, per moltíssims motius que ara no cal enumerar. Com he dit abans, el trencament de la parella cristiana crea un gran sofriment, difícil d’expressar i que només els que l’han viscut poden conèixer el dolor que comporta.

Per això, pel gran mal que crea el divorci, els cristians estem obligats a pregar per aquestes parelles, estem obligats a acompanyar-les en el camí  tan dolorós que han de fer, hem de donar-los-hi acolliment fraternal, hem de procurar que no s’allunyin de la feligresia de la seva parròquia i tampoc del seu cercle d’amistats, en definitiva, que se sentin acollits, emparats i estimats.

Cal que preguem també perquè l’Església no faci que se sentin marginats, jo he conegut parelles en aquesta situació, que van a missa però arriben just quan comença, seuen en els últims bancs i marxen just en acabar, tot per no fer-se veure.

El concepte cristià de la família, absolutament natural, és un concepte obsolet quan parlem del matrimoni entre persones del mateix sexe?  Doncs no, no ho és, però no vulguem imposar al món el concepte bíblic i cristià de la família. Hem de conviure amb tot això però seguint sent cada un de nosaltres portador de la Bona Nova, i veritable exemple de vida cristiana, perquè el nou impuls per l’evangelització no té cap altre secret.

Després de discutir sobre la infidelitat i la ruptura de les parelles, Jesús, font d’amor i de pietat, beneeix els fills que són fruit de la unió de l’home i la dona iientra en contacte amb els nens que li han estat portats i Ell els toca i els beneeix tot imposant-los les seves mans; però Jesús també vol entrar en tots nosaltres, no només en el nostre cos, sinó també i especialment en el nostre esperit, en la nostra ànima i en el nostre cor.

Com a infants, confiem en aquest altre que ens interpel·la, aquest altre que misteriosament  és part del nostre cos … Igual com els infants, confiem en l’Esperit de Déu; siguem oberts i curiosos com els infants i disposem-nos a rebre el regne de Déu, també com els infants.

Rebre el regne de Déu com un infant és rebre’l amb confiança i amb gratitud. Rebre el regne de Déu com un infant és saber-se petit i humil davant Déu i els altres, i a més cal rebre’l amb alegria compartida  i curiositat, perquè rebre el regne de Déu com un infant és i serà sempre el més important en les nostres vides.

Quan el celebrant, al final de la missa diu a l’assemblea “Aneu-vos-en en pau”, significa que el temps de la missió és aquí i que és això el que hem de proclamar davant del món en les nostres vides, proclamar al món que som cristians testimonis de la Bona Nova i de la Salvació.

Que així sigui.

Sta. Maria de Llerona, 3 d’octubre de 2021.