En el Regne de Déu el darrer, és el primer.

19/09/2021. Diumenge XXV de durant l’any. Cicle B | Lectures de la missa. 

L’Evangeli d’avui ens presenta els deixebles, que tot seguint Jesús, discuteixen per saber qui d’entre ells és el més gran, el més important. Aquests deixebles raonen amb els criteris del món, pensant que ser gran, ser important, es refereix a la força, al poder i a la superioritat en relació amb els altres, i ho veuen i raonen així perquè el seu concepte de “Reialme” és el de la restauració de l’època d’or de la història jueva.

Ells veuen el Regne de Déu com un poder temporal o transitori, però com que Jesús coneix perfectament el que hi ha en el cor dels homes i per tant sap molt bé de que discutien els seus deixebles, no els hi fa cap retret.  Així doncs, quan Jesús els hi pregunta: “Què discutíeu pel camí?”, els deixebles avergonyits no s’atreveixen a respondre, però Jesús, amb molta dolcesa, els hi farà entendre una lliçó de gran importància per la seva vida cristiana; Jesús els hi ensenya qui és en veritat el més gran en el Regne de Déu.

Cada un de nosaltres aspira a una mena de benestar, a una serenitat provinent de la capacitat de ser nosaltres mateixos, de ser més grans i això ens fa posar-nos a prova en les relacions amb els altres, també amb aquelles persones que segons el nostre punt de vista són importants.

Sentir-nos a gust amb nosaltres mateixos, tant si estem sols o amb altres persones, és el que Jesús ens vol fer veure amb aquest noi al bell mig dels seus deixebles, perquè aquest noi representa la humilitat, la innocència i la sinceritat.

Jesús vol dir-nos que “ser gran” davant Déu, no es mesura segons els criteris del món si no en termes de molt més alt valor. Ser gran és també sentir-se responsable. Aquell que acull i aquell que és acollit, és comprendre, és entendre el que un espera i també les responsabilitats de l’altre.

Jesús es fa present en la persona feble i desprotegida i ens demana d’apropar-nos-hi per ajudar-la en els més petits detalls, en els que s’identifica, ens demana que l’estimem de la manera més natural com una persona minusvàlida n’acull una altra en una relació de cor a cor, perquè sap que els seus éssers estimats la volen tal com és i no té cap necessitat de ser la més gran, la més important de totes.

Sempre, en les nostres vides, Jesús ens vol acompanyar, ens vol ensenyar, i tal com feia amb els seus deixebles, amb els apòstols, sempre es mostra pacient amb nosaltres. Molt sovint però no l’entenem, o potser no l’escoltem o no volem sentir el que ens vol dir, posem el nostre pensament en altres coses, però Ell, Jesús, és pacient i ho torna a provar.

No existeixen receptes ni fórmules miraculoses per accedir al Regne de Déu; per accedir-hi només hi ha un sol camí, el camí de la santedat acompanyat sempre amb la pregària. És en l’Evangeli on trobarem el cami que ens cal seguir. Acollir el Déu de Jesús és acollir un Déu que ens necessita, que necessita el nostre amor i el nostre cor. Acollir el Déu de Jesús és obrir les mans tal com obrim els nostres cors.

Estimar com Jesús, acollir el nostre proïsme com Jesús, esforçar-nos a perdonar com Jesús, donar una oportunitat al més desvalgut, com Jesús, aquest ha de ser el programa de tota una vida. Molt sovint això no és gens fàcil, però ens hi esforcem, seguim caminant en aquesta bona direcció i ens hi anem exercitant. Aquest camí, tal com deia, no és gens fàcil, però és així com ens anem fent grans davant Déu Nostre Senyor.

Acollir el nostre proïsme en nom de Jesús, és fer-li un lloc, un espai, en la nostra vida referint-nos a la persona de Jesús i a la seva obra. Les nostres vides s’encaminen pel bon camí cap al Regne de Déu quan tenim el coratge, la valentia de donar part del nostre temps, del nostre cor, de la nostra energia per seguir Jesús.

Que la Eucaristia que avui compartim, que aquest grandíssim apropament a Déu i acompanyats per la llum de Crist ressuscitat  ens ajudin a retrobar aquest bon camí, el camí que ens durà a la glòria més gran, al Regne de Déu.

Que així sigui