Tots els miracles de Jesús estan vinculats a la fe

Hi ha dos relats en el text de Marc. Hi trobem primer aquest notable nomenat Jaïre, que es presenta davant Jesús amb tota humilitat per suplicar-li que faci una imposició de mans a la seva filla que es troba en perill de mort. Com qualsevol altre pare el seu desig és que es pugui curar, encara millor que es salvi i visqui. És una situació de màxima urgència i per això Jesús es posa en marxa seguit d’un gran nombre de persones.

És aleshores quan apareix una dona que retarda el camí cap a la casa de Jaïre i que desperta l’atenció de Jesús. Quan ella toca el mantell de Jesús tot amagant-se, de cop i volta s’adona que ha quedat guarida de la seva malaltia. La reacció de Jesús sorprèn quan s’adona que una força havia sortit d’Ell. En la descripció del relat ens pot semblar com si aquella dona hagués absorbit l’atenció de Jesús cap a ella en detriment de la filla de Jaïre, però Jesús preguntà qui l’havia tocat, i la dona, tremolant de por i com si hagués estat atrapada en flagrant delicte de robatori de curació, es prosternà als seus peus. Aleshores Jesús li digué filla, la teva fe t’ha salvat. ves-te’n en pau i queda guarida del mal que et turmentava, ara tens una nova vida, una vida que estava turmentant-la feia més de dotze anys.

Això és semblant al que passa en nosaltres;  cada vegada que estenem la mà, de maneres molt diferents, per tornar a donar força, esperança, coratge i goig per reviure als altres, cada vegada que vivim de prop la caritat, també nosaltres realitzem resurreccions d’aquest tipus. 

Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa de Jaïre, el cap de la sinagoga a dir-li:  La teva filla s’ha mort. Què en trauràs, d’amoïnar el Mestre?

Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga: No tinguis por; tingues només fe, i seguí camí cap a la casa de Jaïre. Allà, tot amb els plors i la desesperació, el cap de la sinagoga reafirma la seva confiança en Jesús que tot apropant-se a la noia li digué Talita, cum,  que vol dir: «Noia, aixeca’t.» Estenent-li la mà la va fer retornar a la vida. Li va donar de nou aquella vida que s’havia estroncat a l’edat de dotze anys.

Aquests relats són una anticipació de la resurrecció de Jesús, que evidentment serà d’un altre caire. Jesús ens redona la vida únicament si ens obrim a la seva presència, reconeguent-lo com el Senyor de la Vida comprometent-nos a seguir-lo confiadament.

Comprometem-nos a viure seguint les seves petjades. Jesús no ens pot despertar, no ens pot fer reviure ens les nostres situacions de mort, de les nostres morts quotidianes si no l’invitem a entrar en els nostres cors.  Marc destaca que tots els miracles de Jesús estan vinculats a la fe. Tal com va convidar a posar-se a taula a la filla de Jaïre, Jesús ens convida a nodrir-nos amb la seva Paraula i amb l’Esperit. És així com podrem desenvolupar la nostra força espiritual que ens permetrà fer de les nostres vides, un camí de santedat seguint les petjades de Jesús.

La fe que ens pot salvar no és altra que aquesta confiança radical en Déu Pare. La mort va entrar en el món en la recerca mesquina dels seus propis interessos. Cada vegada que ens decantem o prenem part en el “cadascú per si mateix”, el camp del més fort, estem sembrant la mort al voltant nostre. Per lluitar en contra d’això, l’Evangeli ens revela com ha de ser la nostra vida: no posseir res que no sapiguem haver rebut gratuïtament, no retenir res del que posseïm, ja que si no, serem nosaltres els posseïts perquè creurem posseir.  

En la segona lectura, Pau s’adreça als corintis  amb una invitació radical al repartiment. És el regne d’una caritat que és la imatge de Déu, ja que Déu és bo com ens recorda el llibre de la Saviesa i que hem estat creats a imatge seva.

Déu és en Ell mateix una relació d’amor entre el Pare, el Fill i l’Esperit Sant i dir que és a imatge d’això mateix que vam ser creats és el que Marc ens diu també en la seva carta.

Jesús ens va revelar que el seu Pare és do, amor i generositat, Jesús va compartir amb nosaltres la nostra feblesa humana per fer-nos viure, va estar amb nosaltres vivint en la pobresa i la humilitat per fer-nos poder participar de les riqueses del seu Regne.  Jesús ens va transmetre la seva força per guarir-nos, Jesús va estendre la mà als malalts i va acollir i acceptar totes les mans esteses que demanaven el seu ajut.

Creiem realment que ens podem sentir enriquits per la pobresa d’un altre?

Creiem realment que estendre la mà a un altre ens dona vida?

Creiem realment en la mà estesa vers nosaltres?

Seriem cecs si no veiéssim la mà estesa del nostre germà

Si realment nosaltres també desitgem ser guarits, toquem amb fe el mantell de Jesús com va fer-ho la dona malalta. La vida és magnífica, meravellosa.

És responsabilitat nostra, única i exclusivament, viure aquesta vida de Déu i interessar-nos per la vida que ens ha estat confiada.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 20 de juny de 2021