És la missió que comença!

11/04/2021. Diumenge de Pasqua. Octava de Pasqua o de la Divina Misericòrdia. Cicle B | Lectures de la missa. 

En la primera lectura, la descripció de l’experiència viscuda pels primers cristians pot semblar poc realista i utòpica, però és més aviat un ideal proposat per l’Església primitiva. És obvi que entre els primers cristians, com entre els cristians d’avui en dia, hi ha un llarg camí a recórrer per a l’aplicació d’aquest ideal de compartir. Tanmateix, la fe cristiana ens ho demana.

En la segona lectura, la carta de Sant Joan ens parla de la dignitat de qui creu en Jesús ressuscitat. Pasqua ens és presentada com una nova creació. Tot és Amor i això es manifesta en la nostra manera de ser i en la nostra manera de viure com a cristians.

Quin contrast tan gran entre l’evangeli de l’alegria de diumenge passat i el d’avui. Quin contrast amb les dues primeres lectures. A la Pasqua, vam contemplar una pedra enretirada, la del sepulcre que ja era buit. Avui ens trobem davant les portes tancades amb clau, les de la casa on s’amaguen els deixebles. El que domina l’escena és la por. Els deixebles tenen por dels jueus, però potser també tenen vergonya del seu comportament. Per sortir d’aquest autèntic menyspreu i començar a viure de nou, haurien de perdonar-se. No poden perdonar-se a si mateixos, perquè el veritable perdó «es rep» com un regal. Per això, el primer que els dirà Jesús ressuscitat serà: «Pau a vosaltres!». És a través d’aquest perdó que Jesús els alliberarà de la seva culpabilitat. «Rebeu l’Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.» És la missió que comença! Per tant, han d’obrir les portes i anar a anunciar aquesta Bona Nova, la Bona Nova que Jesús és viu, que ens assegura a tots la seva presència, que ens deixa la pau i que ens ofereix l’alliberament i la llibertat. Un dels majors signes de pau pels que un cristià esdevé germà o germana de Jesús és el perdó. Exposar, perdonar els pecats i rebre el perdó. Aquesta també és la nostra missió.

No perdonar és mantenir l’altre en un estat de dependència i servitud cap a un mateix. Una situació que ens permet estar per damunt de l’altre i creure’ns superiors. També hi ha tots aquells pels quals la religió és la font del seu orgull. Una manera de mostrar fins a quin punt les seves creences, la seva vida moral i el seu ritualisme els apropen a Déu.
¿Però, a quin Déu veneren?
Amb Jesús, l’alliberament prové de l’amor que dona. Un amor que no té límits, excepte el de la nostra tossuderia per quedar atrapats en una vida on el perdó es practica en compte gotes. Per descomptat, el perdó és difícil perquè ens demana transformar les nostres vides. Perdonar no vol dir oblidar. Perdonar significa créixer junts.

L’evangelista Joan ens presenta Tomàs, no com un descregut, sinó com un model de fe. L’expressió: «Senyor meu i Déu meu» és la professió de fe més bella del deixeble. Aquest crit de fe li arriba perquè se sent conegut per Jesús. De fet, Jesús repeteix totes les paraules de Tomàs dites vuit dies abans davant dels altres deixebles, com si hi hagués estat present. Aquest coneixement és el que només existeix en l’amor profund. El mateix es pot dir del que va experimentar Maria Magdalena amb el jardiner, a prop de la tomba buida, quan aquell home li va dir: «Maria!» I va cridar: « Rabbouni !». Estem convidats a creure segons el testimoni dels primers testimonis, és a dir, aquells que van conèixer Jesús de Natzaret i que, després de la seva mort, el van reconèixer viu entre la comunitat dels seus deixebles.

Creiem i deixem que la Pasqua ens torni la llibertat del cor, exorcitzant totes les nostres pors: la por de no estar a l’alçada, de no ser capaços, de fracassar… Perdonar de veritat és permetre que l’altre pugui posar el dit a les nostres ferides. En aquelles ferides que possiblement ell mateix ens ha causat. Només per això, pel fet de posar els dits en aquestes ferides transfigurades per l’amor, que ell també es podrà curar del temor de ser traït, abandonat, rebutjat per la seva necessitat de ser perdonat i estimat
¿Però, deixem que altres puguin unir-se a nosaltres fins i tot en les nostres debilitats?
¿Deixem que s’uneixin a nosaltres les persones que estimem fins al cor de les nostres debilitats, fins i tot en els nostres pecats, i això, acollint el perdó que ens ofereixen?

Mentre ens costi deixar que ens perdonin, mai podrem ser veritables ministres de la misericòrdia de Déu. Hi ha massa homes i dones que es menyspreen profundament, no s’accepten i, sense saber-ho, esperen a trobar-se amb l’amor de Déu a través nostre, a través de les ferides obertes. Així doncs, la resurrecció només és possible d’aquesta manera. Per tant, no esperem a tenir proves abans de començar.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 11 d’abril de 2021