No té sentit dir-se cristià si no canviem la nostra visió del món

7/02/2021. Cinquè diumenge de durant l’any. Cicle B | Lectures de la missa. 

El personatge de Job és emblemàtic. Era patriarca d’un clan familiar. Es preocupava per la seva família, el seu bestiar i les seves terres. Job, un jueu fidel, va rebre allò que creia que era una herència de Déu. Ell i els seus contemporanis creien fermament que era el seu deure transmetre aquest patrimoni a la següent generació. Quan Job va perdre la seva família, bestiar i béns malgrat la seva lleialtat religiosa, va perdre l’oportunitat de transmetre la seva herència. Els seus amics van qüestionar la seva fidelitat a Déu i la saviesa de la principal pregunta de Job: “Per què jo, Déu meu?” 

La part tràgica de la vida que Job ens descriu ens arriba amb imatges que ens motiven. Job és testimoni de la condició humana, perquè viu una gran crisi: la pèrdua de tot, els fills, els béns, la salut… Llança un crit universal: “¿què he fet per arribar fins aquí? Fa la mateixa pegunta a Déu: ¿Per què Senyor? ¿Hi ha alguna esperança de sobreviure a la desgràcia i al mal que ens toca? Aquestes preguntes ens porten a buscar respostes en el relat de l’Evangeli, on Marc torna amb guaricions i històries de dimonis per presentar-nos Jesús al començament de la seva vida pública. Descobrim Jesús en la urgència de la proclamació del Regne. És per un altre camí que Jesús vol que entrem, aquest Regne ja el coneixem una mica. En el moment d’una crisi, ens dirigim a Ell, però a partir d’ara hem d’intentar percebre’l millor.

Jesús acull i cura a molts malalts. Va d’un lloc a un altre, tan aviat està a la sinagoga, com a casa de Pere, o a la porta de la ciutat. El trobem en un lloc desert i des d’allà va cap a pobles propers i després cap a tota la Galilea. Proclama i anuncia el Regne en tots els llocs: espais religiosos i seculars, espais privats i públics, perquè tot en la nostra vida és un espai potencial de relació amb Déu. Tota la nostra vida està enfocada de cara a la relació amb Déu. Ell ens acompanya pels nostres camins, perquè sempre ha fugit dels espais reduïts en els quals hauríem intentat retenir-lo. Ens fa veure Déu d’una altra manera. Sovint considerem la religió com una font de solucions als nostres problemes. Jesús ens trasllada a una altra dimensió en la que es veurà la destrucció dels problemes, però no la seva solució. La vida eterna comença a partir d’aquest món quan Déu és el centre de les nostres vides. Si arrelem la nostra vida en aquesta actitud, serem testimonis de l’evangeli. Sant Pau ens diu que això no és una opció, perquè per a ell, proclamar l’Evangeli és una necessitat. Es va fer servidor de tots per convèncer quants més millor. A més, qui proclama l’Evangeli el rep igual com qui l’escolta. El servei essencial de Jesús és l’anunci de l’Evangeli. Com deia sant Pau, aquest ha de ser el nostre servei, una necessitat que ens és imperativa. Evangelitzar és escoltar els altres i despertar la fe, és provocar el Regne de Déu.

En la seva queixa, Job demana la resposta de Déu contestada per Jesús. Estem al cor de la salvació cristiana, perquè no té cap sentit dir-se cristià si no canviem la nostra visió del món i de la nostra vida. Jesús no és el símbol de tot el que desitgem. Volem que en algun lloc, algú o alguna organització treballi sense parar per eliminar el patiment i la tragèdia. Aquesta és la resposta que demanem i esperem de Déu, però la resposta de Déu a les nostres tragèdies humanes no és resoldre tots els nostres problemes, sinó canviar el nivell o l’alçada de la nostra mirada.

Ni el més mínim indici de pau universal, de la cura de les nostres ferides o d’equitat econòmica. Potser no sabem mirar del tot bé. Recordem Job damunt del femer; Job que havia sigut tan ric i que es trobava tan pobre abans de tornar-se a fer ric. Això l’havia portat a reconsiderar la seva relació amb els béns materials, amb el món i a reconstruir la seva vida d’una altra manera. No tots som Job, però el nostre repte és viure l’Evangeli, descobrir el Regne de Déu.

El mal i el patiment sempre hi són, però no tenen l’última paraula sobre la vida humana, perquè Jesús, que s’acosta a nosaltres, ens agafa de la mà i ens fa aixecar-nos i acompanyar-nos els uns als altres. Això es diu esperança.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 7 de febrer de 2021