Déu ens dona llibertat per decidir la nostra forma de vida

27/12/2020. La Sagrada Família. Cicle B | Lectures de la missa. 

Aquest any i degut a la pandèmia que està mortificant tot el món, les reunions familiars quedaran molt reduïdes, amb petits grups i també amb persones soles. No obstant, per nosaltres els cristians, és un gran consol el fet que l’Església, en el dia d’avui, celebri la festa de la Sagrada Família.

A primera vista, ens pot semblar difícil agafar com exemple la família de Natzaret, perquè sabem poc d’ella i les formes de viure actuals són molt diferents de les del seu temps. En temps de Jesús, en el poble de Natzaret, l’agrupament familiar tenia gran importància i la vida familiar era fàcil, però actualment ho és molt menys en les nostres societats urbanes i industrialitzades. Els matrimonis eren estables,  no es parlava de famílies trencades ni reconstituïdes..

Va ser de Maria i de Josep que Jesús aprengué les primeres paraules de la llengua en què més tard anunciaria la Bona Nova i revelaria els secrets del Pare. 

¿Aquesta realitat no és propera a algunes de les nostres experiències familiars?

Però avui no és fàcil parlar de família.

La família està tan fragmentada que la seva configuració actual és cada vegada més allunyada de la que era en temps de Jesús, perquè ens hem convertit en un poble consumista, individualista i global gràcies a les tècniques de comunicació.

No busquem en l’Evangeli ni en cap altre lloc de la Bíblia models de famílies i de vida familiar fets per a tots els temps, per tots els països o per les diferents cultures. Déu confia en nosaltres i ens va donar llibertat per decidir la nostra pròpia forma de vida. 

Però sí que podem cercar en els textos sagrats un Esperit, el de Jesús. Sant Joan ens diu: «Déu ens anomena fills seus, i ho som!i ens diu també:  I aquest és el seu manament: que creguem en el nom del seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres, tal com ell ens ha manat.» Això és el que Maria posa en pràctica en l’Evangeli d’avui i que també nosaltres hem de posar en pràctica.

La litúrgia ens ofereix una mirada a la fe de Maria i Josep, una fe situada en una història que es remunta al patriarca Abraham i de la qual dos personatges del final de l’Antic Testament, Simeó i Anna, en són testimonis il·lustres. Les dues primeres lectures ens parlaven d’Abraham i la seva dona Sara. En resposta a la crida de Déu, Abraham se’n va anar, sense saber cap on, però Abraham, confiant en Déu, es va adaptar a Ell. Per a Abraham i Sara, creure, confiar, és saber que Déu només busca el millor per a ells, la seva felicitat. El seu camí de fe és certament obscur, però per a ells és segur. Segles després, Maria també va escoltar l’anunci de l’arribada d’un fill de la promesa i va acceptar creure que “res és impossible amb Déu”.

Maria, igual com passa amb moltes famílies, també va tenir problemes amb l’adolescència de Jesús . Recordem l’Evangeli de Lluc quan ens relata que Jesús, als 12 anys va anar a Jerusalem amb Maria i Josep per la festa de la Pasqua i de tornada es  va quedar a Jerusalem sense que els seus pares se’n adonessin. Al retrobar-lo, Maria tingué aquesta conversa amb Jesús:

«Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.

Ell els respongué:

Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?»

Maria no entengué  la resposta de Jesús i encara menys la seva actitud, però va tenir  fe en el seu fill Jesús i l’estimà.  Maria confia en Déu Pare i ho entén perquè tot això que estava passant era cosa del Pare i ella confiava en el Pare com ho va fer en l’Anunciació quan va dir «Que es faci segons la vostra voluntat…»

Aquesta pàgina de l’evangeli ens pot fer meditar sobre la confiança que dipositem en els nostres éssers estimats i la confiança que dipositem en Jesús. Ens pot ajudar a reflexionar sobre el nostre amor amb ells, sobretot en situacions de conflicte, perquè el seu manament és estimar-nos els uns als altres.

Déu es va encarnar en una família. El primer lloc de la presència de Déu en temps de Jesús va ser la seva família, i això no ha canviat… El primer lloc de la presència de Déu avui és la nostra família i perquè Déu visqui amb nosaltres i nosaltres visquem amb Déu, hem d’estimar, protegir i alimentar les nostres famílies. Cadascun de nosaltres ha d’aportar-hi la seva participació: avis, pares, fills, germans, germanes…

No hem de jutjar ningú i hem d’estimar tothom; hem de procurar entendre tothom, superar les ferides i les ofenses que es puguin produir en la nostra família.

¿Qui estimarà els nostres fills si nosaltres mateixos no els estimem?

¿Qui estimarà els nostres pares si no els estimem?

¿Qui serà senyal de l’amor de Déu pels nostres estimats, si nosaltres no ho som?

Sabem molt poc sobre la família de Natzaret, però sabem que ara Natzaret és casa nostra. Ara Jesús roman en la nostra família perquè té la cara de la nostra parella, la cara del nostre fill, la dels nostres pares…

Que Jesús pugui retrobar en la nostra família la comprensió i l’amor que Maria i Josep li van donar a Natzaret.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 27 de desembre de 2020