Déu fa el primer pas cap a nosaltres

6/12/2020. Segon diumenge d’Advent. Cicle B | Lectures de la missa. 

Ja fa molt de temps que sentim parlar del Covid-19, aquesta pandèmia que està mortificant la humanitat. Ens parlen de quants positius després de les proves, de quants hospitalitzats en sales i en les UCI, i evidentment també de quants morts; tot aquest volum de males notícies ens fa pensar si hem perdut l’hàbit de sentir parlar de bones notícies, perquè els mitjans de comunicació ens parlen també de la crisi econòmica, dels acomiadaments, de l’augment de pobresa i de la violència de tota mena. ¿És que no hi ha lloc  lloc per a les bones notícies? L’evangeli d’avui, de Sant Marc evangelista comença amb aquestes paraules:

En el profeta Isaïes hi ha escrit això: «Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert: Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí»  És el començament d’una acció de Déu, perquè amb Jesús s’inicia un món completament nou.

Iniciar, desenvolupar un projecte i posar-lo en marxa, fer quelcom de nou i crear, és transformar el nostre entorn vital. També es tracta de transformar-nos nosaltres mateixos i això no sempre és fàcil, si no que de vegades és fins i tot angoixant i ple de camins complicats en terres àrides en les que hi trobem muntanyes, fondalades, turons i serralades com ens diu Isaïes. Començar sempre és arriscat perquè cal acceptar sortir cap al desconegut. Cal acceptar deixar el nostre univers familiar, els nostres hàbits, la nostra tranquil·litat o la nostra rutina.

Quan Jesús comença a anunciar la Bona Nova, encara no sap a què es compromet. La seva vida pacífica fent de fuster queda sobtadament sacsejada. El camí que emprèn no serà gens fàcil. Serà fer camí en el desert, en terrenys àrids i muntanyosos, ple de barrancs i passatges sinuosos.  Aquest llarg camí acabarà dalt el turó del Gòlgota, on plantaran la seva creu. En el seu text Marc ens revela  la veritable cara d’aquest Jesús, el Messies: no és un messies poderós i fort, sinó humil i fratern, no és un messies d’exèrcits armats per la guerra, sinó un messies desarmat i pacífic.  Déu es mostra a si mateix amb la cara desfigurada i extremadament dolorida d’un home penjant d’una creu. És l’inici d’una Bona Nova que s’ha d’anar ajustant i actualitzant en el moment en què es proclama. La Bona Nova no deixarà de ser proclamada cada dia i fins al final dels temps. Pere ens diu que no fem com els fonamentalistes bíblics que busquen una resposta a quan, sinó una resposta a: ¿què fer mentre esperem? La bona resposta és Vetllar. Pere ens diu que siguem pacients, que visquem ja el començament de la Bona Nova en les nostres vides. Hem d’estar atents i preparar-nos, en el dia a dia, per una vida digna de la Salvació que se’ns ofereix. Una vida de justícia davant Déu i davant els altres. No hi ha petites accions per aplanar el camí pedregós: la mínima paletada del treballador més feble és útil i necessària.

Joan Baptista proclamava en el desert un baptisme de conversió per al perdó de la fragilitat de la nostra condició humana. El desert és l’experiència del poble de Déu que estava exiliat a Babilònia i que ja no veia Déu. Els nostres errors ens impedeixen veure Déu o fan que l’esperem amb indiferència. El desert és aquell lloc de buidor, silenci, pau i serenitat que permet tots els inicis: la presa de consciència del que som, la nostra necessitat de conversió, el nostre desig de canviar la realitat i la necessitat de participar-hi.  És en aquest desert on poden renéixer totes les esperances de cada u sense excepció. El temps d’espera consisteix en descobrir algú que ja hi és i reconèixer-lo en els esdeveniments que són els nostres, a través de les dones i els homes d’avui en dia.

Déu no ens abandona mai. Per a ell, no hi ha situacions desesperades. Està venint i cal que li preparem el camí. És ell qui constantment fa el primer pas cap a nosaltres i qui pren la iniciativa de venir al nostre encontre. Ve a revelar-nos la nostra dignitat. Heus aquí aquesta Bona Nova proclamada contínuament, però que molts ja no la senten ni tampoc l’entenen.

A l’advent ja hi som, per recordar-nos que Déu ve al nostre encontre. Ve a nosaltres, ve a trobar-nos  al cor de les nostres vides, dels nostres goigs i de les nostres dificultats per anunciar-nos quelcom de nou, el Fill de Déu, aquell que en la Pasqua es va revelar. Com que Jesús ressuscitat està entre nosaltres, reconèixer-lo només depèn de nosaltres. Cal que ens omplim de força i vitalitat perquè siguem oberts i acollidors per donar la benvinguda, acceptar i obrir-nos a les noves realitats de les dones i els homes del nostre temps. És a través d’elles i d’ells que Jesús vivent ens pot aportar un missatge d’esperança en el nostre nou món. Totes i tots tenim com a  missió treballar perquè es faci realitat per a tothom aquesta Bona Nova. Aquesta és l’única manera de fer renéixer l’esperança d’avui.

Tot i la inseguretat que ens amenaça, hem d’obrir nous camins. Déu truca a la nostra porta i espera de nosaltres mateixos una resposta per anunciar la Bona Nova: “Pugem a una muntanya alta, fem aquest cim” No tinguem por, Jesús sempre ens acompanya.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 6 de desembre de 2020