Crist Rei: l’amor tindrà l’última paraula

22/11/2020. Diumenge XXXIX de durant l’any. Cicle A | Lectures de la missa. 

La paràbola d’avui es refereix a  totes les nacions. Ens parla del judici que s’aplicarà no només als cristians de tots els temps, sinó també a tots els pobles.

Durant l’antigor, en termes col·loquials es deia que els reis eren els pastors del poble.  Israel es compara amb una ovella i el seu pastor és Déu Nostre Senyor. El poble d’Israel ha tingut molts pastors, però només uns quants han estat bons pastors. Només Déu es mereix realment el nom de pastor atent a les necessitats reals del seu ramat. Enmig de les dificultats del món, fins i tot quan travessen els moments tenebrosos de la mort, com diu el salm, el poble d’Israel sap que Déu els condueix a aigües tranquil·les i els dona vida ja que Déu és bo.

Aquesta imatge del pastor dibuixa el retrat de Déu que és el veritable pastor. Ens parla de la preocupació de Déu pels febles i els malalts, aquells que els més forts han maltractat, rebutjat i marginat. En el Regne de Déu seran tots aquells que han fet el mal els que seran marginats i deixats de banda. A aquest poble lliurement escollit per Déu, se li va concedir d’entrar en la intimitat de Déu per obrir la porta als altres.

La paràbola de les deu joves que esperen l’espòs i també la dels talents, que vam sentir en les últimes setmanes, són la descripció simbòlica del Dia del Judici final que ens fa Sant Mateu evangelista. Aquestes paràboles ens mostren que el dia final l’hem d’anar preparant en la nostra vida quotidiana, en el dia a dia, i que serà la victòria definitiva de Déu sobre el mal. Els escrits bíblics han deixat entreveure aquesta victòria aconseguida per un rei-Messies i avui celebrem el “Crist Rei de l’univers”. És un rei que no fa desfilades militars i el seu tro serà la creu. La seva reialesa no és d’aquest món si no que la seva reialesa està a favor d’aquest món. No és el domini pel poder, la possessió o la glòria; més aviat, és un servei en un món en el que cal restaurar de la dignitat i l’alegria mitjançant la represa de l’amor.  

Jesús ens vol recordar aquella imatge del pastor que separa les ovelles de les cabres. A les pastures palestines, aquests animals pasturaven junts, però els separaven al vespre quan anaven cada una al seu corral. La reialesa de Jesús posa l’èmfasi en un missatge fonamental, i és que l’amor tindrà l’última paraula. És una realitat que es construeix cada dia. Amb amor, fins i tot amb moltes falles, tot es pot salvar. Per tant, tot el que no és amor no és res. Com que Déu és amor, tot aquell que es nega a estimar se situa lluny de Déu. La persona que no haurà sabut estimar amb gratuïtat es trobarà tancada en un egoisme que condueix a la tristesa i la soledat. La seva vida s’haurà assecat i ja no servirà. El dia del judici final, es revelarà allò que realment s’experimenta al cor de cada ésser humà. 

La història de l’evangeli ens mostra que el servei als nostres germans és de fet un servei fet a Déu Nostre Senyor. Cada gest, cada acció i cada aproximació per ajudar el proïsme ens posa en contacte amb Déu. 

Ser estimat i sentir-se estimat significa sentir-se reconegut i validat en la pròpia existència. Sense la mirada amorosa dels altres, la nostra parella, els nostres fills, la família, els amics i companys de feina, ja no sentim que existim, la nostra identitat personal es difumina. Tot allò que els humans fan de bé i de bo, tot allò que fan gran o modest per l’ajut dels més fràgils o per ajudar els seus companys, tot allò té a veure amb Déu i amb la fe.  Si per alliberar-nos volem satisfer tots els nostres desitjos, això no és una bona regla de vida, tant pel que fa a la qüestió de la felicitat com a la moral. Però això no vol dir que haguem de renunciar a tots els nostres desitjos. Només el desig ens pot guiar cap a objectius plenament humans. Hem de lluitar i garantir que el desig de poder en la vida no es converteixi en el contrari, un desig de mort i, per tant, de la mort del desig. Pau ens descriu l’alliberament humà i ens mostra Jesús lluitant contra tots els poders del mal per alliberar-nos d’ells. Aquesta lluita va tenir un punt decisiu amb la seva resurrecció. Jesús, el nou Adam ens hi porta i ens va confiar una missió. Nosaltres que estem a la rereguarda, que som els següents, encara hem de lluitar en batalles dures. L’evangeli s’ha de situar en primer lloc. El poble de Déu no es pot construir sense éssers humans en totes les seves facetes i diferències.

Mostrem-nos resistents, indignats, soferts, dones i homes del nostre temps que caminen cap al Regne i els seus valors. Si ens trobem amb obstacles al nostre pas, no posem “el cap sota l’ala”, perquè Déu sempre està amb nosaltres.

No ens pot faltar res de real.

Que així sigui!

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 22 de novembre de 2020