Déu confia els seus talents a persones capaces

15/11/2020. Diumenge XXXIII de durant l’any. Cicle A | Lectures de la missa. 

L’ideal femení presentat en la primera lectura, en el dia d’avui està superat en moltíssims punts. En el matrimoni, ningú no és superior a l’altre; recordem el que es diu en el ritual del matrimoni  quan es cita del Gènesi 2, 24 «Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn», i això vol dir igualtat en tot, però el que cal destacar en la lectura és que aquesta dona, que té el cor d’una bona esposa i d’una bona mare, treu les seves forces de la seva profunda fe; comparteix generosament el seu enginy i les seves habilitats amb els altres. És bona perquè tria la justícia i la virtut que troben la seva font en els nostres pensaments i desitjos més íntims.

Les paràboles ens expliquen, de forma planera i entenedora, coses importants sobre Déu. L’evangeli d’aquest penúltim diumenge de l’any litúrgic ens parla de la vinguda definitiva de Jesús ressuscitat. L’home que anava de viatge representa Jesús, després de la seva resurrecció. Abans d’emprendre el viatge confia els seus bens als seus administradors i a cada un segons la seva capacitat. Aquí se’ns representa Jesús que se’n va, resta absent, invisible, però ens confia una missió.

L’home viatger no va dir a cada administrador què havia de fer amb el bé rebut, senzillament confiava en cada un d’ells. Així doncs, es va allunyar, segur de deixar-los a tots tres responsables de les seves futures decisions. Déu no confia els seus talents a persones que no els poden gestionar, sinó a persones capaces. Es comporta com un pare amb els seus fills. Però, ¿quin és aquest tresor que Déu ens ha confiat?

Aquest gran tresor és Déu que ens dona el seu Amor. Diposita en cada un de nosaltres una perla preciosa que pot créixer amb l’ajut dels que ens envolten i amb l’ajut de l’Esperit Sant. Aquest Amor perdona, redreça el desesperat, desperta a la vida, escolta amb paciència, veu el proïsme esperant amb la mà estesa. Igual com els administradors d’aquest relat, nosaltres hem d’acollir el do de Déu, el seu Amor infinit. Però el que hem rebut no ha de romandre tancat i amagat dins nostre, ho hem de sembrar al nostre entorn. El que Déu ens dona és tan important i tan ric que no és gens difícil fer-ho fructificar. És una mica com el gra bo que en produeix cent vegades.

L’aparent absència de Déu permet a tothom ser lliure i gestionar la seva pròpia vida, ser-ne responsable.  No sempre és fàcil viure en llibertat. Podem tenir por, no atrevir-nos, donar el pas i després desistir, tancar-nos i ignorar l’oportunitat que se’ns presenta.

El mal administrador s’allunya del seu amo. Rebutja el do i la confiança dipositades en ell. Viu com si no hagués rebut res. La seva existència no és diferent entre l’abans i el després. Per als que l’envolten, el be que li ha estat confiat és invisible; no serveix de res a ningú; no entra en el corrent de la vida; no es pot reconèixer ni multiplicar. És com si una part de l’home viatger llunyà fos inútil, com si estigués morta. Tancat en la seva por i en la seva manera de veure l’amo, aquest criat s’ha auto prohibit una nova visió i s’ha enclaustrat en l’odi, en el judici i en la negativa a emprendre qualsevol cosa, ja que és al seu propi amo a qui ell rebutja! “Pren, agafa el que és teu!». Cap pacte per respondre al pacte, cap confiança per respondre a la confiança, cap generositat per respondre a la generositat!  L’home viatger no recupera els diners per a ell mateix, els dona als seus administradors! Rebutjar el do de Déu és no creure en el seu Amor i en la gratuïtat d’aquest Amor. No hem de tenir por.

L’home viatger no retreu al tercer administrador que no hagi tingut èxit, sinó que no hagi intentat fer rendibilitzar els seus talents, els seus diners, per a ell i per als altres. Rebre les bondats de Déu i enterrar-les és no produir res. És no fer res del que ens ha estat ofert, és fer no-res  dels regals de Déu. És enterrar-se i condemnar-se al plor i al cruixir de dents.

Com podem saber si estem fent una feina que donarà fruits o, al contrari, alguna cosa que no aportarà res?

Sembrem al voltant nostre el tresor que ens ha estat confiat. Fem rendir al màxim els nostres talents, perquè en cas contrari no serviran per a res. Utilitzar els nostres dons, dispersar-los en el decurs de la vida, no és perdre’ls, és obrir-nos a una nova vida.

¿Els nostres talents d’humanitat estan units a una fe compromesa?

¿Ens movem al servei de l’església i de la societat?

¿Quina imatge de Déu oferim?

Aquesta paràbola de Jesús ens convida a seguir els passos dels que ens van precedir, dels que van contribuir a transformar el món i fer-lo més accessible a tothom. Ens convida a conrear el nostre desig de crear, de participar en l’obra creadora de Déu, a ser testimonis de la presència de Jesús en aquest món, perquè Jesús tornarà, aquesta és la nostra esperança.

La fe ha d’engendrar fe, l’amor ha de comunicar l’amor i l’esperança ha de fer créixer l’esperança. És una missió que se’ns dona amb total confiança. No la desaprofitem!

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 15 de novembre de 2020