Ningú no pot fer vetlla per nosaltres

8/11/2020. Diumenge XXXII de durant l’any. Cicle A | Lectures de la missa. 

És en el Nou Testament on trobem la gran majoria de paràboles. Les paràboles de Jesús són històries aparentment senzilles que transmeten missatges profunds i són importants per a conèixer els seus ensenyaments. Són relats basats en fets de la vida quotidiana que il·lustren una realitat de tipus teològic o moral. Cal per tant que sapiguem trobar-hi en cada una d’elles el missatge que Jesús ens vol fer arribar.

En la lectura de l’Evangeli d’avui se’ns parla de la paràbola de les deu donzelles, i aquesta paràbola forma part de les anomenades paràboles del Regne del Cel,  la majoria de les quals es recullen en aquest capítol de Sant Mateu evangelista junt amb la del sembrador, la de la llavor de mostassa, la del llevat, la paràbola del tresor amagat, la de la perla de gran preu i la de la xarxa que recull peixos bons i dolents.

La paràbola d’avui ens diu que cal vetllar, sense saber ni quin dia ni a quina hora serà el gran esdeveniment. Aquesta paràbola ens aclareix com serà l’arribada del Senyor en  la nostra vida. Serà com la d’aquell espòs que en altres temps anava a buscar la seva promesa per dur-la a casa seva. És la imatge que s’utilitza per parlar de Jesús. Les dames d’honor, que han de donar la benvinguda i després escortar al nuvi, simbolitzen la comunitat, tots els fidels que esperen l’espòs.

A través del comportament de les deu noies joves, cinc de les quals eren prudents i les altres cinc desassenyades, veiem dues maneres d’esperar l’espòs. N’hi ha que l’esperen, preveient-ho tot, per poder estar sempre a punt per acompanyar aquell que ve a trobar-nos. N’hi ha d’altres però, que al ser desassenyades l’esperen imprudentment, sense massa atenció,  tot confiant en les altres  en l’últim moment. Per descomptat, l’espera pot ser cansada i avorrida, perquè ningú sap quan tindrà lloc el gran esdeveniment. De fet, el nuvi arriba a mitjanit, mentre que els casaments es feien al vespre. Així doncs, Jesús no ve en el moment en què la comunitat creu que podria o hauria de venir, sinó que vindrà en el moment escollit per ell.

Cap senyal d’advertiment permetrà preparar-se en l’últim moment. Cal estar preparats per acollir-lo i acompanyar-lo. Possiblement sigui la necessitat de fer vetlla el que ens ajuda a comprendre la negativa a compartir l’oli quan l’espòs arriba. En el judaisme, l’oli simbolitzava les bones obres, però també l’alegria de l’acolliment i l’hospitalitat; aquí, en aquesta paràbola, l’oli del que es van proveir les noies assenyades mesura la qualitat de l’amor de les que van saber esperar fent vetlla. La conversió dels cors és un procés que ha de mobilitzar totes les energies, tot l’oli de les nostres torxes. Déu és molt misericordiós, ens estima tant que ens por ajudar en la vetlla, per renovar l’oli que il·lumina els nostres cors. El més important és que estiguem aquí quan Ell arribarà, tal com som, conscients de les nostres febleses. Un cor endormiscat, un cor que vetlla, és molt millor que un foc efímer.

L’arribada de Déu a les nostres vides és sempre una sorpresa. Tant si la nostra torxa està mig buida d’oli com si no en tenim, l’important és mantenir-nos desperts fins a la propera vinguda del Senyor. Ningú no pot fer vetlla per nosaltres, ja que estan en joc l’amor, la sinceritat i la qualitat del nostre cor, perquè això no es compra ni es ven. La flama continua viva en les Escriptures que il·luminen la nostra espera. Tot i les nostres freqüents febleses, malgrat el cansament i l’endormiscament de l’espera de que Déu ens parli, sempre tenim una invitació permanent per poder seure a la taula del Regne. No hi haurà festa si no hi ha vetlla.

Són la rutina, el cansament i la son els que poden frenar el nostre entusiasme i la nostra il·lusió. Cal que deixem de ser maldestres. L’espera és àrida, desèrtica i la nostra paciència es converteix ràpidament en impaciència. Vetllar és creure i saber esperar malgrat les aparences de vegades decebedores. Així doncs, mantinguem-nos sempre a punt per rebre’l quan arribi.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 8 de novembre de 2020