Estimar a mitges no és realment estimar

25/10/2020. Diumenge XXX de durant l’any. Cicle A | Lectures de la missa. 

L’amor de Déu, en la religió jueva, era i continua sent el gran manament. Era la base de tota la religió. Entre els jueus, cada ésser profundament religiós recordava cada dia que havia d’estimar Déu amb tot el cor, amb tota la seva intel·ligència i amb tota la seva força. Calia fixar aquest manament al braç i al front amb les filactèries, inscriure’l als brancals de les portes i a les entrades de les ciutats. L’amor de Déu era la gran llei d’Israel. 

Els fariseus desitjaven ser bons creients i practicants. El seu ideal era molt noble: fer que tot el poble jueu, i no només la classe sacerdotal al poder, fos un poble dedicat a honorar Déu. Per a això, havien multiplicat les lleis amb coses a fer, arribant a multitud de manaments que governaven fins al més mínim detall de la vida diària. Però, entre tots, quin és el gran manament? Aquesta és la pregunta que es fa a Jesús. Els fariseu esperaven que Jesús respongués que el més important fos un deure d’alguna cosa a fer obligatòriament, quelcom que fos més important que el d’estimar Déu. Però Jesús dona una resposta molt diferent: obre un camí i un futur que és el de l’amor, el camí cap a la felicitat de viure.

Jesús reuneix, en una sola llei, dues lleis, una de les quals és infinitament sagrada, i l’altra un gest de reconeixement i de compartir. Els dos manaments que abans estaven separats ara s’uneixen per formar junts el primer i el més gran de tots els manaments.

En l’evangeli d’avui, Jesús ens aporta quelcom de nou: per primera vegada algú ensenya que el manament d’estimar el proïsme és similar, o almenys igual, al gran manament de l’amor de Déu. I això va ser realment una novetat.

“Estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tota la ment” i “estimar el proïsme com a si mateix” és teòricament molt bonic, però sovint, entre conèixer i fer hi ha una gran escletxa. A la nostra societat sovint tenim la sensació que estimar Déu ha passat a un segon terme. Perquè és a nosaltres mateixos i, de vegades al nostre proïsme a qui estimem de tot cor, amb totes les nostres forces i amb tota la nostra ment… 

Estimar els que tenim a prop és ajudar-nos a créixer, a estabilitzar-nos, a ser més feliços. ¿Però hem de creure que aquest amor al proïsme compleix amb totes les nostres expectatives d’amor envers el Senyor?

Cal que entenguem la paraula amor com el que ens passa en la relació de parella. L’amor per la parella l’hem de construir i alimentar cada dia a partir d’aquests petits regals que oferim a l’altre i que rebem de l’altre: un somriure, un servei, un suport, un petó o una abraçada. És un amor que fa que ens perdonem les petites imperfeccions embolcallant-les amb una mirada o un somriure delicat i sincer. És un amor que de vegades ens recorda on hi ha els límits que hem de respectar perquè ens permeti viure i existir amb la delicadesa i la prudència que confereix l’experiència. És un amor amb moments puntuals en què diem a l’altre quin és el nostre desig, i en el que l’altre ens l’ofereix, moments en els que obrim el nostre cor per rebre aquest regal generós que sempre és gratuït. És un amor que dia a dia anem cultivant i fent créixer poc a poc, amb precaució, és un amor en què ens rendim a l’altre, amb les paraules de l’altre. L’intercanvi de mirades, l’alegria d’estar junts, les hores que passem al capçal del nen malalt, el plat que escalfa tant el cor com el paladar, tot això dóna veritable valor a la vida, dóna el nostre veritable valor, perquè realment ens lliurem a un amor quan hi creiem, com ens diu Sant Agustí “La mesura de l’amor és estimar sense mesura”.

La llei que Jesús ens dona és l’amor mateix de Déu que es realitza cada dia en els nostres gestos d’amor. Tots els nostres actes de compartir, de dedicació i de generositat, per molt petits que siguin, troben la seva font en Déu. Són els signes i la realització de l’amor de Déu. És Déu mateix qui estima els altres mitjançant els nostres gestos d’amor. Per tant, quan estem estimant els altres, estem estimant Déu. En estimar els altres, ens acostem a Déu, és acostar-nos al seu regne que està dins nostre. 

En una societat dividida entre els que tenen els mitjans per viure i els que no, Déu s’inclina per aquests últims. Com ells, demana justícia, solidaritat, fins i tot compassió i pietat. Amb ells, espera que els seus amics donin un cop de mà i portin pau. Quina gran cosa d’estimar! Quin camí tan difícil situar l’altre al centre de cadascuna de les nostres vides, perquè estimar a mig camí no és realment estimar.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 25 d’octubre de 2020