Les religions han d’opinar, desafiar la gent i proposar ideals evangèlics

18/10/2020. Diumenge XXIX de durant l’any. Cicle A | Lectures de la missa. 

Aquesta famosa dita «Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu» avui se’ns presenta com un desafiament al compromís de la nostra fe.

Per entendre bé el parany que els fariseus li posen a Jesús, recordem que a Judea, província de Roma en el primer segle de la nostra era, el poble estava sotmès a una enorme pressió fiscal, sobretot per la dictadura de la Roma invasora. Hi havia un impost que es cobrava per a l’emperador de Roma, un altre per al rei Herodes, un altre per al temple de Jerusalem i els sacerdots, sense oblidar els diversos impostos i peatges que havien de pagar tots els jueus. En aquells temps les monedes romanes estaven encunyades amb l’efígie del Cèsar, i això era irritant i indignant per la majoria de jueus; alguns es negaven fins i tot a utilitzar la seva moneda.

Els Herodians i els Saduceus mantenien bones relacions amb Roma però en canvi era molt diferent amb als Fariseus i els Zelotes, és a dir que la situació política en aquells dies era molt delicada, complicada i tensa. Ens diu l’Evangeli que els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora ja que estava envoltat de Herodians aliats dels romans;  li enviaren uns deixebles seus per preguntar-li «És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?» Si responia que sí, el tractarien com un col·laborador que traeix la causa del seu país, i si responia que no, seria denunciat com a enemic del dictador romà; el parany estava ben orquestrat per situar Jesús en una delicada i comprometedora situació política.

En la resposta de Jesús, no va haver-hi cap agressivitat contra el poder dictatorial de Roma, únicament quelcom que calia retornar al Cèsar. Tanmateix, l’autoritat de l’Estat sempre serà secundària i temporal, perquè Déu té drets sobre tots nosaltres, uns drets que tenen prioritat sobre tots els altres. Cadascun de nosaltres ha estat creat a imatge de Déu. Si la imatge de la moneda és la de Cèsar, vol dir que la moneda pertany a Cèsar i com que nosaltres els humans estem fets a imatge de Déu, això vol dir que pertanyem a Déu. El que pertany a Déu no és un impost material, sinó la paraula lliure i veritable que ens ha estat donada per Jesús i amb la qual se’ns convida a respondre amb la mateixa qualitat de llibertat i veritat. Aquesta lectura del evangeli que hem sentit ens convida a viure la nostra responsabilitat amb absoluta llibertat i per tant no hem de clamar Déu perquè avali les nostres opcions socials, polítiques i econòmiques.

No obstant això, hem d’actuar segons la nostra fe, perquè hi hagi verdadera justícia i caritat en les relacions entre nosaltres. La fe no dona regles per resoldre solucions tècniques, científiques o polítiques. Les religions no han d’imposar a les societats civils la seva visió del món i la manera de viure en societat, malgrat que alguns règims polítics dictatorials se n’apoderen i l’utilitzen en el seu propi interès per fanatitzar i sotmetre la població. No obstant això, les religions han d’opinar, desafiar la gent i proposar ideals evangèlics en un món d’estats amb polítiques ben diferents. Ho han de fer respectant tothom: sense condemna, amb preocupació per la justícia, la independència, l’equitat, la igualtat i la dignitat.

Cèsar no és Déu i no l’hem d’obeir quan s’atribueix drets que només pertanyen a Déu. Déu ens tria i ens fa justos per servir-lo en el temps degut, com l’exemple del rei Cir, de Pèrsia  (Esdres 1:1)      Qualsevol decisió per petita que pugui semblar pot ser el lloc de trobada amb Déu. Per tant, el Regne de Déu no és un competidor del de Cèsar, sinó que, al contrari, ha de transfigurar-lo perquè aquest Regne de Cèsar esdevingui més del Regne de Déu.

Jesús es va convertir en un enemic comú dels opressors. Va enutjar els seus adversaris arrogants i apoltronats en els seus càrrecs perquè el seu missatge els incomodava. Nosaltres també estem cridats a denunciar totes les formes d’injustícia social, encara que això ens pugui costar sacrificis. La conclusió és que tots ens esforcem per ser imitadors de Jesús.

Atrevim-nos doncs a denunciar les injustícies, les trampes, l’opressió, la violència i els governs corruptes. Quan s’ataca als més febles per reprimir les seves llibertats, ens apartem del missatge de l’Evangeli. Si volem estar d’acord amb el gran manament de Jesús, és fonamental respectar els altres en les seves persones, les seves idees, els seus béns i la seva independència. Sant Pau ens recorda que la vida cristiana es basa en tres pilars: fe, esperança i amor.

Déu no és un dictador, no és un Cèsar que exigeix ​​una submissió cega a les seves ordres. No és un jutge disposat a castigar els nostres errors, les nostres faltes més o menys greus, com ho fan els jutges tot i que n’hi ha alguns que condemnen injustament influenciats per règims polítics. Déu convida tothom a seguir-lo. Podem canviar les coses perquè som responsables del que és i som responsables del que deixem que passi.

Voldria acabar aquesta homilia recordant unes paraules del bisbe Pere Casaldàliga en el recull dels seus 25 pensaments:

Diu així:

“S’ha de fer política, sí senyor, i no es pot fer religió veritable, sobretot religió cristiana, si no es fa també política. Tot és política, encara que la política no ho és tot. En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat” .

Que així sigui.