La pràctica de la fe no pot convertir-se en una simple tradició

11/10/2020. Diumenge XXVIII de durant l’any. Cicle A | Lectures de la missa. 

Durant l’Antic Testament i fins l’època de Jesús, el judaisme va utilitzar la paraula rei per designar Déu. En la seva paràbola Mateu ens diu que aquest Déu-Rei es troba en el Regne del Cel. Déu Pare organitza les noces del seu Fill on s’hi menja, s’hi beu, s’hi balla, es parla i es balla molt. És la festa tal com Isaïes ens en fa l’extracte en la primera lectura. La clau d’aquesta paràbola no és el Fill, sinó la negativa a la invitació dels primers convidats. Qui són aquests convidats? Israel, però també l’església dels batejats. 

Som nosaltres a qui el rei del cel convoca a les seves noces. Desitja aconseguir aquest gran reagrupament en el que tots els pobles de la terra puguin viure amb un amor universal. Ja no hi haurà cap esclau, ni cap home lliure, ni jueu, ni pagà, ni dona ni home, ni plebeu, ni noble… sinó germanes i germans que conviuran en total igualtat. Però els primers convidats no només no responen, sinó que maten el Fill enviat. Aleshores, que fa el rei amb tota la seva ira? Envia les seves tropes fora de la ciutat, fora de la comunitat. Els envia a camp obert per trobar els bons i els dolents, totes aquelles i aquells que no són ben vistos en la nostra societat i als quals no havia pensat convidar abans en la primera convocatòria.

El missatge de Mateu ens diu que la salvació és universal i per tothom. A l’Església no podem negar l’accés ni l’entrada per motius morals, ni per qüestions de sexe, raça, gènere o cultura, si no que hem de ser acollidors i per tant tots estan cridats i convidats. La salvació s’ofereix de manera generosa i gratuïta. Per això mateix diem sempre que la nostra parròquia de Santa Maria de Llerona és viva, oberta i acollidora. 

Però donat que tots estem convidats a la celebració de les noces, per què aquest requisit de portar roba de festa? És una mena de paradoxa entre la gratuïtat de la salvació que s’ofereix a tothom i el requisit de portar roba de festa per a aquells que responguin favorablement a la invitació. 

Això vol dir que quan acceptem la invitació que se’ns ofereix gratuïtament, hem de respondre-hi acceptant celebrar aquell per al qual ens reunim. El vestit de festa és el símbol, no de la fe en Déu o de l’alegria per la salvació, sinó de la justícia i és per això que trobem aquests exemples en la paràbola.  Mateu vol fer èmfasi en la importància de fer bones obres.

La invitació de Déu és exigent i és del nostre discerniment que depèn la comprensió correcta de la nostra resposta positiva o negativa a la invitació de Déu. No se’ns convida constantment a revisar la nostra vida comparant-la, no amb la lletra, sinó amb l’esperit de l’Evangeli?

Avui constatem amb tristor que els convidats no venen ni voldran venir mai. La pràctica de la nostra fe no pot convertir-se en una simple tradició. És una elecció i una lleialtat que cal assumir cada dia. La fe ens ha d’esperonar a atrevir-nos a proclamar i donar testimoni de l’Evangeli amb tothom que ens envolta en la nostra societat.  “Així doncs aneu a les cruïlles dels camins i tots aquells que coneixeu, convideu-los a les noces”. 

Atrevim-nos doncs a convidar, a acollir i a ser bons testimonis! Bàsicament, acceptar la invitació, respondre a la crida, és acceptar deixar-nos transformar per Déu.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 11 d’octubre de 2020