Déu ens diu que siguem diligents, sol·lícits, actius i creatius

27/09/2020. Diumenge XXVI de durant l’any. Cicle A | Lectures de la missa. 

En el nostre dia a dia, en la nostra quotidianitat, molt sovint ens veiem obligats a prendre decisions i a actuar seguint situacions joioses o infelices, situacions plenes de dinamisme o plenes de cansament i esgotament. Per exemple, l’esperança de veure els nostres fills que hem anat educant amb amor i la més bona voluntat perquè puguin caminar cap a una vida feliç el dia en que ells aixequin el vol tot sols; també l’amor, amanit amb molta paciència i comprensió, per acompanyar els nostres pares fins al final d’una vida pacífica, sobretot durant la vellesa en la que molt sovint el cap els traeix dient o fent allò que anys enrere en plena salut no haurien dit ni fet.  Tots portem això en els nostres cors, però hi ha els qui actuen i els que no.

Passa el mateix en el dia a dia de la nostra vida espiritual. La fe sense cultivar es redueix a paraules, intencions pietoses i pocs canvis més durant la vida. Per descomptat, cal que preguem, però en la pregària hem de trobar-hi una motivació per actuar i no fer-ne una simple petició a Déu perquè actuï, és a dir, deixar a un altre la iniciativa. És d’això que Jesús ens parla en la seva paràbola del pare i dels seus dos fills. Entre dir-ho i fer-ho, hi ha una gran fondalada que tot creient ha de travessar. La fe ens ha de fer sentinelles vigilants perquè no ens deixem ofegar per la vida i per l’existència. Creure en Jesús significa acceptar, canviar per amor i fer la voluntat de Déu. Cadascun de nosaltres té la responsabilitat d’exercir la seva pròpia llibertat per fer el bé o el mal, cercar el bé comú o només el bé personal. Déu ens ha donat plena llibertat i depèn de cadascun de nosaltres decidir i actuar en conseqüència.

La paràbola de Jesús sembla inofensiva, però quan Jesús diu que els exclosos aniran davant de les bones persones al Regne de Déu, això consterna la gent. Jesús no fa apologia de mala moral, però els que realment viuen el missatge de l’Evangeli, aquests aniran davant dels que estan instal·lats en la comoditat i la indiferència, dels que es neguen a actuar. Les fronteres del Regne de Déu no són les fronteres humanes. Ningú no està irremeiablement encadenat. Res no ens pot fer definitivament presoners en el camp dels que s’exclouen del Regne de Déu.

A la nostra societat no estem inclinats a classificar les persones en un partit intocable per motius de sexe, religió o condició social. Però hi ha un confinament del que ens costa sortir-nos-en: el confinament dels actes. Podríem multiplicar els exemples de persones que tenen vides més o menys destruïdes a causa d’errors passats i sense cap possibilitat de redempció. És a dir un futur barrat. Aquesta és la revolució de l’Evangeli, però perquè la revolució actuï en les nostres vides, hem de passar a l’acció.

Hem de fer la voluntat del Pare. Quan esperem que un nen es comporti quiet com una imatge, vol dir que esperem que no es mogui, que no molesti el món adult per les manifestacions intempestives de la seva vitalitat i la seva creativitat. En definitiva, esperem d’ell que no actuï, sinó que calli, escolti i obeeixi. Però recordem que Déu ens va crear a imatge seva. Jesús escolta, reflexiona i fa la voluntat del seu Pare. Jesús actua. Déu és un Déu viu, actiu i creador; ens diu que a imatge seva siguem diligents, sol·lícits, actius i creatius. No hem de ser com imatges immòbils i tranquil·les en un racó. Hem de ser com nens, fent camí cap al Regne.

Comprendre Jesús condueix a l’acció. Tothom pot actuar, cadascun segons el seu temps, habilitats o motivacions.

El Pare ens coneix; és pacient. Quan arriba el moment en què ens adonem de l’amor que hem ferit, tornem a la vinya on treballen els nostres germans i les nostres germanes i, sense cap retret, Déu ens diu: jo t’estava esperant. 

–A qui ens assemblem?

Som dels que diuen sí i no compleixen o dels que diuen no i es penedeixen?

Això només podem decidir-ho nosaltres mateixos.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 27 de setembre de 2020