Déu no premia segons resultats i mèrits

20/09/2020. Diumenge XXV de durant l’any. Cicle A | Lectures de la missa. 

Sant Mateu evangelista anava amb Jesús i la resta dels deixebles camí de Jerusalem quan Jesús els relatava la paràbola dels treballadors de l’onzena hora, paràbola que només Mateu va escriure i ens explica. D’entrada i vista amb els ulls del nostre mercantilisme, aquesta paràbola ens sorprèn. ¿Com podem considerar un propietari d’un negoci que paga tant els que són a temps parcial com els que són a temps complet? La paràbola emfatitza expressament l’aparent injustícia. Si Jesús fa un toc d’exageració a la seva paràbola, és perquè vol esperonar els nostres hàbits de pesar-ho tot i comptar-ho tot. Els criteris del propietari de la vinya per remunerar els seus treballadors en van disgustar alguns. Però és que l’evangeli no és com la llei de l’estatut dels treballadors.  

A la primera part de la paràbola, el text ens diu que el propietari de la vinya va sortir cinc vegades de casa seva per trobar-se amb els que esperaven buscant feina. ¿Si figuradament aquest propietari representa Déu, no seria aquesta una manera de dir que Déu sempre busca dones  i homes, que mai no és massa tard per anar a treballar amb ell, que mai no és massa tard per entrar al Regne de Déu, és a dir entrar en una nova vida? Sigui quin sigui el nostre passat, les portes del Regne de Déu sempre romanen obertes a tothom que vulgui respondre a la seva crida. Déu és just i bo i té sempre el seu cor infinitament bondadós obert per tots nosaltres. Déu no premia segons resultats i mèrits, Déu ens ofereix sempre el seu amor infinit. La seva justícia no es regeix com una comptabilitat, no és donar i cobrar, no és exclusió ni classificació;  és simplement amor, bondat i gratuïtat sense límits.  Als que l’escoltem, Jesús diu i repeteix que som membres del seu Regne si cerquem Déu, tal com suggereix el profeta Isaïes en la primera lectura quan ens diu “Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar; invoqueu-lo, ara que és a prop” (Is 55, 6) 

La segona part de la paràbola descriu la indignació dels primers treballadors contractats de matinada. ¿Al final del dia, quan arriba el moment de cobrar els jornals, per què l’encarregat comença amb els darrers? Si primer hagués pagat als treballadors contractats de bon matí els jornals acordats, aquests mai no haurien sabut quant guanyen els altres; a més, com que portaven tot el dia treballant sota el pes de la jornada i la calor, ¿per què ara han de fer cua per cobrar els últims? Aquesta és una resposta a les crítiques fetes contra Jesús que oferia la Bona Nova a tothom: dones soles i nens, prostitutes, recaptadors d’impostos, pecadors públics i desvagats. En tot això hi havia quelcom d’escandalós a criteri dels jueus més piadosos i conservadors; ¿com podia ser que ells, que de petits ja eren practicants i que sempre complien amb molta cura els preceptes, els comandaments i les restriccions de la seva religió no fossin més recompensats, més ben considerats i més estimats per Déu que els recentment convertits dels que no es coneixia encara la seva perseverança?  

La justícia és sens dubte un valor essencial a l’Església, però la bondat la supera amb escreix.

¿Qui pot dir que no s’ha considerat mai millor que els altres, més mereixedor, més valent? No és veritat que hi ha cristians que treballen des de la sortida del sol i d’altres que exerceixen funcions importants a l’Església, que creuen merèixer més que els altres que arriben més tard o aquelles i aquells que no practiquen les normes establertes per l’Església? La pregunta que ens hem de fer és aquesta: ¿per què hi ha qui es compromet a última hora? Mateu va mantenir una resposta molt senzilla: doncs perquè ningú els va contractar. A l’època de Mateu, els no contractats eren sovint els leprosos, els discapacitats, els pobres, els recaptadors d’impostos i els exclosos. Però és que Déu estima sense exclusions amb un amor misericordiós i gratuït. El seu amor és tan gran que en la paràbola surt a trobar-los cinc vegades i els convida a tots, dels primers als últims.

Les comunitats cristianes estan formades per dones i homes que provenen de tots els àmbits de la humanitat i que participen en la vida de l’Església, cadascun segons les seves possibilitats. Hi ha els qui són practicants litúrgicament parlant. Hi ha els que s’impliquen, en nom de la seva fe cristiana, amb els pobres i els desemparats. Hi ha també els qui s’han distanciat de l’Església perquè se senten jutjats, condemnats i exclosos de la institució. Però no oblidem mai que tots estem cridats, sense excepció, sigui quina sigui l’hora del dia, i no ens correspon a nosaltres decidir quin jornal es donarà a cadascun. L’essencial es troba en el compromís sincer de voler seguir els passos de Jesús. Som pobres  treballadors, amb moltes hores d’atur i inactivitat darrere nostre. El Regne necessita gent com nosaltres. Si no responem, una bona part de la feina quedarà per fer.

El Regne de Déu inaugurat per Jesús amb els valors que revela és un món nou. La lògica del Regne de Déu no és la de la justícia i la raó igualitàries, sinó la del cor i el do. Hem de treure a la llum el nou món de Déu que encara roman amagat sota falsos valors que dominen la humanitat. Tots tenim quelcom a assolir a través de moltes vacil·lacions, debilitats i fins i tot caigudes. Déu és immensament més gran que el nostre cor: acull l’obrer de la matinada igual com acull l’obrer del capvespre.

Déu ens parla primer del seu cor. Aquest Déu, ple d’amor gratuït, surt de casa seva cada hora del dia per contractar treballadors. Jesús ens convida a anar més enllà de la justícia del càlcul mercantilista, de la negociació i el mèrit, per aplicar la justícia de la gratuïtat i la bondat. Per a Déu, només hi ha fills estimats, tots ells germanes i germans compromesos per a la mateixa tasca: construir un món humà que s’assembli al Regne del Cel. Des d’avui, aquí i ara, a la nostra vida, a la nostra història diària.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 20 de setembre de 2020