30/08/2020. Diumenge XXII de durant l’any. Cicle A | Lectures de la missa.
Les Benaurances, les paraules que ens fan feliços a tots, avui estan seguides per altres paraules de Jesús que ens resulten molt inquietants al interpretar-les com una crida a patir a la creu. Qualsevol creu significa patir i és força normal voler evitar-la. Si algú vingués a veure’ns i ens digués que li encanta el patiment i que fa tot el que pot per augmentar-lo, estaríem molt preocupats. A primera vista, això no semblaria lògic ni gaire saludable. Però Jesús no diu: Que agafi la meva creu. Més aviat, diu: Que cadascú agafi la seva creu i cadascú l’assumeixi com Ell va assumir la seva. Però, quina és la nostra creu?
Hi ha la creu del cos quan per la malaltia o pels anys es fa pesat de suportar i la creu del cor quan està ferit o trencat per desamor. Hi ha la creu de la solitud que tothom aprèn a assumir un dia o altre i la creu de la vida comunitària que ens convida a superar-nos una mica més cada dia. La nostra creu és personal i única per a nosaltres, es va manifestant poc a poc durant la nostra vida i de vegades el seu pes canvia en diversos moments.
Jesús va declarar feliços tots aquells que lluiten contra el patiment i el mal en totes les seves formes: aquells que tenen fam i set de justícia, els qui practiquen misericòrdia, els que treballen per la pau i finalment els perseguits per la justícia. Jesús s’adreça als petits, als miserables, als febles, als que pateixen, per fer-los forts, dignes i feliços.
Avui Jesús especifica que no se’ns convida a tenir paciència per estar a l’espera d’una hipotètica felicitat que tindrà lloc més tard. És tot seguit que els que pateixen són proclamats feliços per Jesús, i per tant, convidats a abandonar la seva situació de patiment per una felicitat real. El que Jesús demana, no és patir. El que demana és reconèixer el patiment i actuar. Però, quan experimentem un malentès, una injustícia o una ingratitud, no sempre veiem com viure-la a la manera de Jesús, tal com Ell ens va ensenyar. Rebutjar seguir el camí de Jesús en el camí del perdó, és una gran temptació. Quan experimentem punts morts amb els que ens envolten, pel seu caràcter o pel seu estil de vida, ja sigui en família o en comunitat, quan aquestes situacions ens fan patir i semblen no tenir remei, no resulta fàcil trobar una oportunitat per seguir les seves petjades. És difícil aprendre a estimar fins l’extrem, posar amor allà on falta amor, portar un somriure en nom de Jesús i el seu Evangeli, a perdre la vida perquè la vida acompleixi el seu camí.
Una mare, encara molt jove, va anar a veure un home savi, bojament entristida per la mort del seu fill petit. La resposta de l’home savi a la seva enorme tristor, quan ella li demana que guareixi el seu fill petit, és demanar que li porti un bri d’herba d’una casa on la mort mai no ha entrat. Finalment, després de dies d’investigació, l’angoixa de la mare es calma; entén que no està sola en el seu dolor, la mort i la pèrdua són inevitables en l’existència humana.
El missatge de Jesús no ens ha de fer passius. La fe no es pot separar d’una cerca i d’una lluita que pretén transformar el nostre món injust en un món més just. La fe ens ha d’ajudar a avançar amb l’esperança i sense por de cara al futur. Jesús ens demana que el seguim i que no patim, però el patiment pot servir per refermar-nos.
Qualsevol persona que opta per opcions reals que impliquin tot el seu ésser sap que algun dia la vida farà trontollar les seves conviccions. Jesús va triar Déu, el seu Pare. Va triar la Vida de Déu, la vida real. Així doncs, germanes i germans, pel nostre compromís de cristians, cal que continuem carregant amb la nostra creu tot seguint les petjades de Jesús.
Que així sigui.
Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 30 d’agost de 2020
