Jesús ens ensenya a dedicar temps als altres i a nosaltres mateixos

19/07/2020. Diumenge XVI de durant l’any. Cicle A | Lectures de la missa. 

Les tres paràboles que avui hem llegit ens mostren que Déu actua en secret. El seu regne es comparable amb una llavor ensorrada a la terra, a un grapat de llevat que desapareix dins la farina i a una petita grana. El Regne de Déu, en els seus inicis, no només era petit com una llavor, sinó que era invisible als ulls i restava amagat com el llevat dintre la massa. Així doncs el Regne del Cel no és gaire visible i molts no el veuen. És més, hi conviuen el bé i el mal. 

Segons les recomanacions de Jesús en l’evangeli d’avui, no hem d’arrencar el jull ni destruir el mal a mesura que el trobem en el nostre camí. Déu tolera que hi hagi jull al camp que ha sembrat. Ell el deixa créixer al costat del bon gra i té paciència fins al dia de la sega, perquè Déu és indulgent i tolerant.

Massa sovint molts de nosaltres estem temptats de lluitar contra aquells que no se’ns assemblen i tendim a condemnar o a excloure les persones que no volen acceptar les nostres maneres de fer o de veure les coses i les que s’oposen obertament a la nostra fe i als nostres esforços per construir el Regne. Es necessita molta fe en l’altre per esperar fruits d’ell, ja que ningú no és del tot bo ni del tot dolent.

A les nostres pròpies vides i al món, hi ha una barreja de bo i de dolent, de dolçor i violència, d’amor i desamor. Al món, com a l’Església, hi ha bon gra i també hi ha jull. És el mateix en cadascú de nosaltres i en els cors dels nostres coneguts i familiars. De vegades floreixen l’amor, el respecte i la confiança, però malauradament al costat del ressentiment, de la tensió i les lluites pel poder. Fins i tot entre els que les seves vides ens sembla que només són com un camp de jull, un camp de neguit i patiment, Déu ens demana que hi descobrim el blat que hi pot créixer i que el guardem en el seu graner, malgrat que per nosaltres, els humans no ens resulta gens fàcil practicar la mateixa paciència de Déu!

L’evangeli ens convida, no a camuflar, a ignorar o a negar el mal, sinó a lluitar contra ell amb paciència, respectant els camins dels altres i sense perdre mai l’esperança que hi haurà un món millor. De la mateixa manera que les flors dels camps només poden créixer amb sol i pluja, la nostra veritat només pot madurar en la bondat i la comprensió de l’altre. És dedicant el temps necessari per escoltar les nostres germanes i germans que podrem respondre a allò que necessiten o que ens demanen. És dedicant el temps necessari per reflexionar i meditar sobre el que estem vivint i experimentant que podrem viure intensament i en plenitud.

Jesús ens ho ensenya. Cal dedicar el temps necessari als altres i a nosaltres mateixos. Comencem per seure, descansar i deixar madurar l’obra de Déu en nosaltres. Deixem d’agitar-nos i de voler fer-ho tot nosaltres mateixos, deixem que la veritat i la convicció creixin en nosaltres.

Com que sempre tenim tanta pressa, no podem aturar-nos per deixar madurar l’obra de Déu en nosaltres. Ens diem que tenim molt poca cosa per aportar. De vegades cadascú de nosaltres ens veiem com una petita gota d’aigua dins l’oceà. Diem també que som tan petits davant Déu que per això no ens pot estimar i també com que som tan poca cosa dintre la nostra societat no podem fer res per canviar-la.

La fe pot moure muntanyes i la quantitat de fe necessària per moure l’obstacle que representen les muntanyes és la mida d’un sol gra de mostassa… Penseu-hi, només cal una petita dosi per remuntar i desplaçar els munts de dificultats, de dubtes  i de  desconfiança… El petit polsim de llevat dins els quilos de farina fa pujar tota la massa, i és el mateix per nosaltres, ja que així passa també en la nostra tasca d’evangelització.

Si comencem per acceptar-nos nosaltres mateixos amb la petitesa de la nostra fe i de les nostres obres, aconseguirem pau i serenitat i aconseguirem emprendre accions concretes i significatives per els altres. Res d’extraordinari ni magnífic, sinó una vida senzilla i una especial atenció en cada moment cara als altres; això pot adoptar moltes formes: saber escoltar, donar una part del nostre temps, diners, productes als centres de distribució com ara Càritas o fins i tot oferir habilitats personals  encara que ens sembli que no són importants. 

Tot això ens pot semblar quasi ve res perquè no veiem els resultats ni els efectes; són petites accions que passen desapercebudes als ulls del món. Tot allò que és important s’amaga en els petits gestos de cada dia, aquells gestos que a nosaltres ens poden semblar banals o insignificants. Cal que tinguem cura de la quotidianitat i que estiguem atents a la manera com vivim les coses en el dia a dia, molt particularment amb les nostres relacions amb els altres, sapiguem-ho veure amb una nova visió de les coses, perquè només hi veiem bé amb el cor ja que el més essencial resulta invisible als ulls humans.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 19 de juliol de 2020