Els cristians acollim Déu en les altres persones

28/06/2020. Diumenge XIII de durant l’any. Cicle A | Lectures de la missa.

Un cop més, avui diumenge ens hem reunit aquí, a l’església de Santa Maria de Llerona per assistir a la missa, a la celebració de l’Eucaristia, responent així a la crida de Déu que ens convida a casa seva, que ens convida al seu festí. Després de cada celebració eucarística Ell ens acomiada perquè ens endinsem en aquest món nostre per proclamar el seu amor gratuït, un món en el que no manquen mai oportunitats on puguem fer que els altres siguin més feliços.

En l’evangeli d’avui, Crist ens dirigeix unes ​​paraules molt fortes en les que hi trobem tres elements essencials: benvinguda, afecció a Jesús i el nostre paper d’ambaixadors de Crist.

Preferir Crist no vol dir que deixem d’estimar els nostres éssers més propers. El que Déu espera de nosaltres és que li donem el primer lloc. Quan Crist té prioritat en la nostra vida, es converteix en el nostre model. Nosaltres també hem d’estimar els altres, cada vegada més, a l’estil de Jesús. 

Quan els nuvis decideixen unir-se en matrimoni per tota la vida, això no vol dir que deixin d’estimar als seus pares, les seves famílies, els seus amics. Passa el mateix en la nostra relació amb Crist: preferir-lo a Ell és poder estimar els altres amb tot el cor, amb tota veritat. Ell mateix ens recomana estimar Déu i estimar el proïsme. Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquest. (Mc 12,31)

Quan Mateu va escriure aquest Evangeli, es va dirigir a creients que havien de fer una elecció difícil en el seu procés de conversió. Per descomptat, eren feliços d’unir-se a Crist; però al mateix temps, van ser mal interpretats i rebutjats per les seves famílies. Però, malgrat les amenaces, molts van optar per mantenir-se fidels a Crist.

Aquesta comunitat primitiva estava formada per deixebles itinerants i d’altres que eren sedentaris. Aquests últims donaven acolliment als itinerants, perquè en la religió jueva l’hospitalitat és un valor essencial: hem pogut entendre-ho escoltant la primera lectura en la que ens parlen  del profeta Eliseu que és acollit per una dona sunamita. Aquesta dona es mostra generosa perquè va reconèixer en Eliseu un home de Déu. Aquesta dona sunamita però, porta dins seu un patiment del qual no parla: no té cap fill i el seu marit ja és molt gran. Amb gran delicadesa, Eliseu li digué: «L’any que ve, per aquest temps, amanyagaràs un fill»  (2n Reis 4,15-16)

Escoltant aquest text de la paraula de Déu, entenem que acollir l’altre és escoltar les seves intimitats, compartir els seus goigs i les seves penes. Els cristians hem après que a través d’aquestes persones que ens trobem, és Déu qui està en elles, és Ell a qui acollim o a qui neguem l’acolliment. No oblidem mai que és per les nostres qualitats d’amor i benvinguda que serem reconeguts com a deixebles de Crist.

En la seva carta als romans, Pau ens parla del dia més important de la nostra vida, el dia en què vam ser acollits en la gran família de cristians, el dia en què vam ser batejats. Cal recordar que en l’Església primerenca, els nou batejats provenien d’un món sense Déu; per a ells, la vida no tenia massa sentit, però Déu els va unir i els va acollir. El baptisme era per ells un nou naixement, va ser una ruptura radical amb l’existència que havien conegut fins aleshores. El dia del nostre baptisme, vam quedar immersos en aquest oceà d’amor que és Déu, Pare Fill i Esperit Sant.

El nostre acolliment de Crist ens impulsa cap el compromís missioner.  Jesús, que ens crida a tots a seguir les seves petjades, no és un mestre més,  és el Fill de Déu que “va venir a buscar i salvar als que anaven perduts”. Estem ajudant a construir aquest nou món que Jesús anomena el Regne de Déu; en aquest Regne és prioritari saber escoltar els altres, compartir l’ajuda mútua, la solidaritat, el suport als altres, visitar els malalts, els ancians que viuen sols. És el mateix Jesús qui ens diu: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.” (Mt 25:40). 

Com a deixebles de Crist, estem enviats a proclamar el Regne de Déu, a proclamar la Bona Nova, però no hem d’oblidar mai que no som la nostra pròpia font: no parlem, no actuem en nom nostre, no ens hem de sentir orgullosos de la rebuda que puguin fer del nostre testimoni, ja que és Déu qui actua en el cor dels que ell posa en el nostre camí; per tant, hem de romandre humils, perquè sense Jesús, res del que puguem anunciar o proclamar no seria possible. El paper de l’Església, el nostre paper per a tots, és precisament acollir a totes aquelles persones que se senten atretes per ella. És per aquestes qualitats acollidores que serem reconeguts com a deixebles de Crist. Aquestes reflexions són vàlides per a totes i tots els cristians però molt especialment per aquells voluntaris que actuen en entitats com Càritas, Pastoral de la Salut o altres.

Estimades germanes i germans, després de totes aquestes setmanes de pandèmia, moltes famílies han vist les seves vides sacsejades per qüestions de salut i també per qüestions econòmiques; persones a l’atur, sense feina i sense ingressos. Obrim els nostres cors a la generositat aportant-els-hi ajut econòmic amb les vostres aportacions a la caixeta verda que hi ha a l’entrada i també aliments que podeu dipositar a la cistella de Càritas cada diumenge.

No oblidem aquestes necessitats tant importants per a molts germans nostres, ja que és a través d’ells que el Senyor truca a la nostra porta, a la porta dels nostres cors. Estiguem doncs sempre atents a la seva criada.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 28 de juny 
de 2020