Per Corpus l’amor de Crist es fa caritat, afectiva i efectiva

14/06/2020. Diumenge del Santíssim Cos i Sang de Crist, Corpus. Cicle A | Lectures de la missa.

Benvolgudes germanes i germans en Crits, avui en la primera lectura, Moisès recorda totes les dificultats del llarg viatge en el desert, que va ser com un temps d’aprenentatge de Déu. En la segona lectura, Pau expressa el vincle entre l’Eucaristia i l’Església, i en l’Evangeli, Joan explora la veritat revelada quan Jesús va alimentar una multitud i ens dirigeix ​​cap al significat d’aquesta revelació.

El llibre del Deuteronomi va ser escrit en un moment en què es temia que els israelites patissin una mena d’amnèsia de Déu. Instal·lats a Canaan, ja no patirien fam, ni set, ni tots els perills del desert, però calia lluitar en contra d’un nou perill: la idolatria dels cananeus. En contra d’aquesta contaminació, només hi havia una única vacuna, la fidelitat del poble a l’Aliança, és a dir als manaments de Déu. El Deuteronomi recorda que durant els quaranta anys del poble jueu en el desert, Déu va prometre mantenir-se prop d’ells permetent-els-hi superar totes les dificultats. Durant l’èxode, les tribus d’Israel havien estat alimentades amb mannà, tot i que creuar el desert havia de conduir-los a un altre aliment: la paraula de Déu. ¿Per què tot aquest temps d’aprenentatge? ¿Déu necessita el nostre agraïment? Doncs realment no, però sí Déu vol que reconeguem la nostra dependència d’ell, és perquè és vital per a nosaltres. La clau del text en la primera lectura és “Recorda-ho per no oblidar”.  Els manaments aporten coneixement del bé i del mal indicant el camí correcte de la vida. Però una regla només indica la direcció a seguir. No dona la força per viure i actuar segons la bondat de Déu. Cal recordar-ho.

Les divisions dels corintis, en la segona lectura, provenien del seu desig de trobar la seva identitat entre els líders terrenals. Com a savi constructor de comunitats, Pau va construir amb el que se li va donar: el mateix Jesús ressuscitat. La crucifixió i resurrecció de Jesús són el fonament de l’Església i aquest és el missatge que va proclamar Pau. En rebre el pa i el vi consagrats, entrem en unió íntima amb Jesús. Però no el trobarem fins que no el trobem íntegrament en les nostres germanes i els nostres germans. 

La declaració de Jesús sobre la seva carn sembla una bogeria i provoca comentaris entre la multitud i dona a Jesús l’oportunitat de portar el miracle de la multiplicació dels pans al següent nivell. La multitud comença a expressar confusió sobre com Jesús els pot donar la seva carn per ser menjada. La fe i la vida eterna només són possibles perquè la paraula es va convertir en carn; però, ¿com rep l’Església la vida de Jesús?  ¿Com és que nosaltres, segles després, rebem la seva vida? Les paraules “carn” i “sang” assenyalen la creu on es trencarà la carn de Jesús i es vessarà la seva sang. Jesús associa la seva violenta mort en creu, com el moment en què Ell es dona totalment per a la vida del món. Jesús promet alimentar el món donant-se Ell mateix. És un aliment vivificador per a nosaltres i per al món. Així és com Joan comprèn l’Església. Jesús nodreix la fe, perdona el pecat i ens capacita per ser testimonis de l’evangeli. La vida eterna de la qual parla Jesús no prové d’entendre correctament o de creure les coses bones. La vida eterna és romandre en estreta comunió amb Jesús i tenir Jesús en nosaltres.

El misteri de l’evangeli ha d’entrar primer als nostres cors. Al llarg de l’Evangeli, Jesús afirma que és el portador de la vida eterna per a aquelles i aquells que confien en Ell.  Com passa en altres llocs de l’Evangeli, la vida que Jesús aporta no es limita a una futura existència celestial després de la mort. Aquesta vida està a l’abast dels creients en el present i no només en el futur. 

Combregar és el nostre “recorda …” i el gran repte d’aquest petit mos de pa és deixar-lo que transformi les nostres vides. ¿Aquest pa canvia realment les nostres vides? ¿Aquest pa ens fa créixer, ens fa viure com a savis i no com a bojos? Pare dona’ns el nostre pa quotidià, perquè en fem record, perquè sigui  la nostra vida.

Però estimades germanes i germans en Crist, permeteu-me que avui m’allargui una mica més que de costum, perquè avui és “Dia de Corpus” i “Dia de Càritas”; tots dos van junts, perquè l’amor de Crist es fa “Caritat”, afectiva i efectiva, en aquells que amb fe i amor mengen el seu cos i l’adoren en el Santíssim Sagrament. Si no és així, és que està passant aquella tremenda acusació que Jesús va fer als fariseus del seu temps, i als fariseus d’avui, “aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em donen és buit”.

Col·laborem amb el treball de CÀRITAS, tant amb els nostres mitjans econòmics, com amb les nostres actituds renovades i, també, oferint-nos com a voluntaris a les Càritas parroquials i arxiprestals o en els diferents projectes d’atenció a immigrants, transeünts, persones sense sostre, centres de gent gran, malalts, etc.

Encoratgem la col·laboració a favor de CÀRITAS i difonguem la cultura de la solidaritat i el suport als que passen per dificultats. Aprenem a renunciar al consumisme, a la societat de l’abundància i al malbaratament de tants aliments i tantes altres coses.

Estiguem atents, mai indiferents, a les necessitats i el dolor de tantíssims germans que, a prop o lluny de nosaltres, esperen una mà amiga que els ajudi a sortir de la seva situació de pobresa.

Al fer-ho, estem honrant el Cos de Crist d’una manera efectiva i estem donant autenticitat a la nostra celebració d’avui.

A totes i a tots, moltes gràcies per la vostra generositat.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 14 de juny 
de 2020