Creix en la societat humana l’expectativa i el desig d’un món millor

24/05/2020. Setè Diumenge de Pasqua. Cicle A | Lectures de la missa.

L’Ascensió de Jesús tingué lloc 40 dies després de la seva resurrecció. Jesús no va tornar a aquesta vida com va ser el cas de Llàtzer; Jesús va pujar al cel i va entrar en una nova vida amb el Pare, perquè la mort ja no té cap control sobre Jesús. Jesús entra en la presència de Déu i té la porta sempre oberta per a tots nosaltres.

Amb l’ascensió, Jesús no es va absentar, només va canviar el mode de la seva presència entre nosaltres, va canviar les maneres de com l’hem de trobar. Els deixebles van ser enviats a totes les nacions i això no significa l’establiment d’una nova Llei sinó la creació d’un nou camí de vida. En la Festa de l’Ascensió se’ns convida a reconèixer aquest amor rebut i a saber compartir-lo amb els altres, és a dir, fer un camí comunitari tot seguint Jesús; viure l’Ascensió és arriscar-se a donar vida espiritualment.

Això no és una crida al proselitisme sinó a fer arribar a tots els pobles la invitació de Déu. Els deixebles, i tots nosaltres també, no som enviats a fer “cristians” en sentit confessional, sinó a fer “humans en plenitud”, segons el projecte de Déu.

En aquesta festa cristiana de l’Ascensió del Senyor voldria recordar unes paraules d’aquell gran científic i místic que fou Theilhard de Chardin: “Cristians, a només vint segles de l’Ascensió, què n’heu fet de l’esperança cristiana?”

Però passa que en els nostres dies, ocupats per un major benestar, immersos en un consumisme exacerbat per a molts i atrets per petites aspiracions, correm el risc d’empobrir l’horitzó de la nostra existència. És un progrés? És un error? Hi ha dos fets que no és difícil de comprovar. D’una banda, està creixent en la societat humana l’expectativa i el desig d’un món millor. No ens acontentem amb qualsevol cosa: necessitem progressar cap a un món més digne, més humà i més feliç.

Però per altra banda resulta trist veure com creix l’escepticisme i la incertesa davant el futur. Amb tant de patiment absurd en la vida de les persones, no resulta fàcil mantenir la fe en l’ésser humà.

No podem oblidar tampoc els abusos contra la creació, contra el Planeta, que és casa nostra, amb la desertització la contaminació, l’escalfament…  El Papa Francesc ens en fa ser més conscients amb l’encíclica “Laudato sí” (Lloat sigueu) en la que ja al començament ens recorda el cant de Sant Francesc d’Assís, d’ara fa uns 800 anys,  que diu: “Lloat sigueu Senyor meu, per la nostra germana terra, la qual ens sosté, i governa i i produeix diversos fruits amb acolorides flors i herbes”. Només depèn de nosaltres posar fi a aquest desastre, a aquesta destrucció de la creació.

No obstant això, el desenvolupament de la ciència i la tecnologia està aconseguint resoldre molts mals i patiments. Ara mateix, molts països estan investigant per aconseguir una vacuna contra el Covid 19 que tant de mal, tant de patiment i tantes morts està causant en tot el món. 

Així doncs, hem d’abolir les fronteres polítiques, financeres o socials. Ni la pobresa ni la misèria tenen fronteres entre els uns i els altres. La Bona Nova ens ofereix una altra manera de mirar als altres pobles, no darrere de les nostres fronteres per defensar-les, sinó més enllà de les fronteres geogràfiques i polítiques. Cal superar les fronteres, perquè l’amor de Déu no té fronteres i per això avui Jesús ens envia, més enllà de totes les fronteres, als extrems de la terra per ajudar els més desfavorits, perquè també són aquests desfavorits els que venen a casa nostra, havent fugit d’una frontera, per cercar una vida més digna.

L’Esperit està en els nostres cors per portar-nos,  a partir d’ara, de la guerra a la pau, de la indiferència i de l’odi a l’amor, de la mort a la vida. Jesús no va ser només un observador de la misèria i un denunciant de les desgràcies, Jesús es va implicar, va donar suport als malalts, va escoltar persones amb problemes, va compartir amb els més pobres, va convidar la gent a l’honestedat i a la justícia. 

Les nostres fronteres no pugen fins al cel i Jesús manté les portes obertes. Hem d’obrir el camí perquè puguem trobar Déu i compartir la seva vida aquí, avui i demà en la vida eterna.

Entre interrogants i incerteses, els seguidors de Jesús seguim caminant per la vida, treballats per una confiança i una convicció. Quan sembla que la vida es tanca o s’extingeix, Déu roman. El misteri últim de la realitat és un misteri de Bondat i d’Amor. Déu és una Porta oberta a la vida que ningú no pot tancar, una porta que roman oberta a tots nosaltres i a la que ens hi hem d’esforçar per arribar-hi i traspassar-la; com?  Doncs ben senzillament, amb la pregària diària i constant i complint amb el mandat de Jesús en que ens diu: “Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat”      

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 24 de maig
 de 2020