Els deixebles organitzen la comunitat i prenen Jesús com a model

10/05/2020. Cinquè Diumenge de Pasqua. Cicle A | Lectures de la missa.

Moltes persones que van veure Jesús ressuscitat encara eren vius en el moment de redactar els escrits del Nou Testament. La comunitat cristiana creixia i això creava problemes i gelosies, com s’ha vist en la primera lectura. Els cristians de llengua grega recriminaven als de llengua hebrea. Així doncs els deixebles van convocar una assemblea especial i van crear nous ministeris per respondre a les noves necessitats de les comunitats cristianes. Els deixebles organitzaren la comunitat i decidiren seguir a Jesús per prendre’l com a model.

A la comunitat en la que escriu Joan també sorgeixen grans preguntes:

  • Estem definitivament separats de la presència de Jesús ressuscitat?
  • Quina relació hi ha entre Jesús i Déu?
  • Podem creure en Jesús tal com creiem en Déu?

Aquestes eren qüestions vitals.

Creure en Jesús podria comportar ser exclòs de la sinagoga, i això provocava trencaments familiars i relacionals. Inclús la pròpia vida podria estar en perill a causa de l’hostilitat jueva o romana.  Aquestes antigues qüestions també són nostres. Creure en Déu no és gens evident, ni tampoc creure en Jesús ressuscitat, anomenat Fill de Déu, unit al seu Pare. Jesús va ser ressuscitat per Déu en la matinada del dia de Pasqua. Déu manifesta que està del seu costat, que aprova el que ha fet i ha dit. Ressuscitant-lo, Déu assumeix com a seves les accions de Jesús. Fins al punt que Joan diu que qui mira i veu Jesús mira i veu la cara de Déu actuant entre nosaltres. No serveix de res cercar Déu fora de Jesús. La seva paraula, les seves accions, tota la seva vida són revelació de Déu.

Cal reconèixer que aquesta trobada de Déu en la fragilitat de Jesús no és fàcil. Tots tenim en la nostra ment la imatge d’un Déu totpoderós, etern, que ho sap tot i ho veu tot. És difícil reconèixer la cara de Déu en Jesús, aquest home fratern, humil, fràgil i tan vulnerable que va morir a la creu. Veiem Jesús sempre atent als més petits, als més febles, als més desgraciats. Lluny de menysprear els desfavorits de la vida, ell els acull. Aquest és el Déu que se’ns revela i en qui procurem creure. Un Déu que realitza obres de misericòrdia, d’amor i que perdona. Un Déu que restableix la dignitat a les persones, que restableix la solidaritat i que ens allibera de tot allò que endureix els nostres cors. Aquesta és la cara d’un Déu molt desconcertant i no d’un Déu omnipotent i sever.

Si Déu es manifestés com a Totpoderós, només podríem tenir-li por i adorar-lo. Però no és la manera de fer de Jesús i se’ns convida a seguir el seu camí, un camí aspre i exigent. Es tracta del camí de la vida quotidiana, de la vida amb nosaltres mateixos, del nostre passat, de la nostra història i dels nostres problemes personals. 

És el camí de la vida amb els altres, un camí encara més exigent. De fet, és difícil ser fraternal, difícil ser acollidor, difícil promoure l’alliberament d’altri i no aixafar-lo per obtenir el nostre propi espai. No obstant, no hi ha cap més altre camí humanitari per a qui s’anomena a si mateix cristià, per a qui afirma creure en Jesús. El camí humanitari és difícil, però és reconfortant escoltar junts la veu de Jesús que ens torna a dir: “Que el vostre cor no es torbi!” Tenim motius d’esperança.  Jesús no només vindrà a nosaltres de manera que estiguem amb ell allà on ell estigui, sinó que cada dia ja està fent camí amb cada una i cada un de nosaltres.  

Jesús és el camí que condueix a la veritat i a la vida. L’antídot a la pertorbació del cor, la vaguetat de l’esperança, la por de morir o de viure, és anar al Pare a través de Jesús. 

Jesús és un home com qualsevol altre home, que té gana i te set, que està cansat, que s’enerva davant l’estupidesa humana. Un home que té amics amb els qui conversa, amb els qui menja i beu, amb els qui intercanvia amistat i afecte. A tothom proclama una paraula d’humanitat, de fraternitat, de solidaritat. Aquesta és la cara de Déu que Felip volia veure. 

Si volem conèixer Déu, només ens cal mirar Jesús i seguir-lo. Cal que emprenem el seu camí. Hem de seguir fent camí i construir l’Església de la qual en som les pedres vives. Hi ha pedres de totes les edats i de ben diferents. Algunes han aguantat llargs hiverns i hi han arribat fa molt de temps, d’altres acaben de ser esculpides.

Nosaltres també podem fer miracles, o signes, com diu Joan. Compartir amb els altres, perdonar qui ens menysprea, ajudar el que s’ensorra, donar esperança a aquell que ja no té ganes de viure, escoltar una i altra vegada les misèries d’altri o la seva felicitat. És el camí a seguir per aquelles o aquells que volen ser deixebles de Jesús i veure el Pare, que vol mantenir-se unit a ell en una relació filial.

Déu no està en un més enllà inaccessible. No està en la omnipotència. Déu és el centre de les nostres accions quan són profundament humanes, en la simplicitat de la nostra vida quotidiana. 

Aquí i ara, Jesús ha retornat al Pare i nosaltres som els signes de la seva presència activa a l’Església. Igual que la comunitat, en primera lectura, no hem de tenir por d’adaptar-nos a les circumstàncies, situacions, realitats i èpoques que vivim, per satisfer les necessitats de les dones i els homes d’avui en dia. Déu està en el cor de les nostres vides, Déu està en el cor de la vida d’aquell que mor a la creu i que ressuscita el matí de Pasqua.

Així doncs estimades germanes i germans, en el camí de les nostres vides, cerquem cada dia i en cada moment el rostre de Jesús en aquelles persones que ens envolten i manifestem-nos en elles de la mateixa manera en que Jesús faria.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 10 de maig
 de 2020