Emmaús: Déu és un incansable company de camí

26/04/2020. Tercer Diumenge de Pasqua. Cicle A | Lectures de la missa. 

El relat d’una aparició com aquesta no pretén descriure’n la Resurrecció, ni tampoc demostrar-la. Aquest relat és un testimoniatge de la fe en la Resurrecció de Jesús. Ens relata la història d’aquests dos deixebles sortint de Jerusalem per anar al poble d’Emmaús. Se senten angoixats, desesperats per la condemna i la mort de Jesús. La seva desesperació és molt gran, ja que Jesús era el seu mestre, el seu profeta, el seu messies, el que esperaven per alliberar-los i que finalment havia mort, clavat en una creu, com un malfactor.

Observem els dos caminants en el seu trajecte i l’encontre que faran. Un encontre que farà que es qüestionin el significat dels esdeveniments i a veure-hi més clar. Obren els seus cors al desconegut, parlen de les seves decepcions, del profeta assassinat i que amb la mort es va endur tots els seus projectes. Recorden tots els signes d’esperança que havien rebut abans d’emprendre camí, les paraules de les dones i el sepulcre buit. Ells ho sabien tot, però no entenien res.

El foraster que coneixen fent camí els escolta amb atenció. Curiosament, aquests deixebles que durant molt de temps havien seguit Jesús no el reconeixen perquè “els seus ulls estaven impedits per reconèixer-lo”. Però ell els coneix bé, perquè no dubta en reprimir-los dient-los «Sí que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?». Després inicià una llarga conversa amb ells sobre les Escriptures que es referien a Jesús, la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció

El desconegut foraster els convida a canviar el seu punt de vista, a prendre un camí de pensament diferent. La crucifixió de Jesús no es pot considerar com un fracàs, sinó com un fet esperat i assumit, com a compliment de les Escriptures. Els dos deixebles no entenen tot el que se’ls diu, però senten que han de mantenir el foraster una mica més amb ells. Finalment, el foraster decideix entrar a la casa amb ells per compartir el pa i és aleshores quan se’ls obren els ulls. Ara Jesús ja no és un desconegut, és qui dona sentit a les seves vides.

Evangelitzar no és altra cosa que ajudar algú a que conegui Jesús que viu al cor del món i permetre-li veure el que és invisible en la seva pròpia vida. Això és el que fa Jesús, camina amb aquests dos homes, escolta, i alhora els permet escoltar una paraula que els pugui arribar. És el fonament de tota evangelització: acolliment, intercanvi mutu, saber conèixer-se millor. Finalment, és poder veure l’invisible i l’increïble amb els ulls de la fe, amb els ulls del cor.

Caminem cap al Regne de Déu, un lloc que no coneixem. Les informacions que percebem són contradictòries i sovint preocupants. Si preguntem, als nostres veïns, als nostres amics, als nostres companys de treball, que en saben o que coneixen de Déu, tindrem decepció en les seves respostes. Ens diran que temps enrere solien anar a l’església però per a molts, tot es va aturar. Diuen que creuen, però que no són practicants. Van perdre els referents i van començar a viure com si Déu hagués desaparegut o esfumat d’aquest món. La vida que fan sense Déu no és pitjor que la que feien abans. Segueixen el seu camí sense sospitar que durant tot el trajecte de les seves vides algú camina sempre al seu costat.

Déu és un incansable company de camí. Acompanya les dones i els homes sense obeir la seva voluntat.  Déu no ens obliga a creure el que la nostra raó es nega a admetre. Es manté en el silenci dintre nostre. Sempre és accessible a qualsevol forma de contacte amb nosaltres, en la mesura que acceptem deixar-nos acompanyar sense dir-li què ha de ser o què ha de fer.

L’evangeli no s’atura el dia de Pasqua. La bona nova de la Resurrecció no és només un esdeveniment que es commemori en una data fixa. La Resurrecció és també la certesa d’una altra possible vida que Déu posa en la nostra existència. Déu no ens ha abandonat pels camins del món sense un company per caminar amb nosaltres. 

No obstant, ens demana que fem un esforç per saber que està al costat nostre. Hem de parar atenció a qui ens dona les respostes perquè sapiguem, sense saber-ho realment, que allò que sentim es farà realitat.

Reflexionar sobre la Paraula ens torna a posar en el camí de Jesús Ressuscitat, a nosaltres que només som pelegrins d’Emmaús, i que no estem segurs d’anar pel bon camí.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 26 d’abril
 de 2020