Creure en Jesús no és teoria, sinó pràctica

19/04/2020. Segon Diumenge de Pasqua. Cicle A | Lectures de la missa. 

Aquest relat de Sant Joan és molt conegut i popularment s’ha utilitzat  per simbolitzar Tomàs com exemple del dubte. A la que ens mostrem incrèduls ens diuen que som com Sant Tomàs. “Sempre heu de posar els dits al forat”. No obstant això, Tomàs no és un incrèdul. És un home intel·ligent i sensat, però no va ser l’únic que va tenir dubtes. Si revisem les lectures de la setmana passada, Maria Magdalena, Pere i Joan, també van tenir dubtes davant el sepulcre buit.

És hora de parlar de dubtes mentre les nostres esglésies es buiden. Per què dubtar? Sovint s’ha parlat de miracles, fins i tot d’aparicions, necessaris per convèncer. Quina necessitat hi havia per a aquests signes, quina necessitat hi ha encara? De què havien de convèncer les dones i els homes que ens han precedit? S’haurien de convèncer de la misericòrdia de Déu? 

Als deixebles de Jesús els costava molt creure. Havien vist Jesús rebutjat pels jueus, clavat a la creu, mort i enterrat, tot s’havia acabat. No podien creure. Calia que Jesús els hi obris els ulls i sobretot el cor. Doncs això és el que Jesús fa en les seves aparicions i això és el que fa també per Tomàs, i ho aconsegueix del tot.

Tomàs no és el patró dels incrèduls, sinó que és el patró dels creients. A l’evangeli és ell qui realitza l’acte de fe més clar i sincer. En dir: “Senyor meu i Déu meu “, no només reconeix algú del passat, un crucificat que ha tornat a la vida, el mestre que ensenyava com ningú mai ho havia fet; reconeix Déu, present davant seu.

Aquest Evangeli de Tomàs ens convida a fer el mateix acte de fe que ha fet ell, ens convida a dir: “Senyor meu i Déu meu “.

Per a nosaltres també, massa sovint, ens resulta difícil creure. Vivim una època d’escepticisme i desconfiança. En un món on, influenciats per les ciències positives, busquem i exigim raons per a tot, en un món on tot ho qüestionem.

Un noiet d’onze anys em deia un dia: “Jo ja voldria creure, però hauries de donar-me alguna prova”. Li vaig respondre: “No en tinc de proves; perquè és que jo no crec en les coses, jo crec en algú. Jo crec que Jesús que havia mort ha ressuscitat. Avui està amb mi i em parla al fons el meu cor.

L’acte de fe del cristià no és l’adhesió a un conjunt de veritats més o menys difícils d’empassar, sinó l’adhesió a algú. És estar segurs, encara que no ho veiem, que Jesús està amb nosaltres, interessat en la nostra vida.

Jesús ressuscitat no va tornar a la vida terrenal per anar després cap a un altre món, per exemple cap un altre planeta; no està instal·lat al seu cel, molt lluny, esperant per jutjar-me després de la meva mort. Jesús ressuscitat no va tornar a la vida per ser com abans, presoner de l’espai i del temps. 

A l’evangeli, el veiem aparèixer, desaparèixer i travessar les parets. Viu d’una altra manera i és a prop meu, exactament on estic. Sant Pau diu que l’Esperit de Déu habita en nosaltres.

Creure en ell no és teoria, sinó pràctica. És confiar en ell, és deixar-lo guiar la nostra vida, és seguir-lo, és viure segons la seva manera amb la seguretat que des d’avui mateix ens condueix a la felicitat.  En l’evangeli d’avui ens diu  en tres vegades diferents: “Pau vosaltres.

L’acte de fe del cristià suposa un encontre personal amb Jesús. Un encontre volgut, desitjat, buscat i cultivat. “Feliços els qui creuran sense haver vist. “ Aquesta frase no és tant un retret a Tomàs si no un elogi i un encoratjament per als qui cerquen Jesús allà on està, en el fons del seu cor. 

No és amb els ulls del cos que veiem Jesús, sinó amb els ulls del cor. No va ser tocant Jesús que Tomàs el reconegué, sinó quan es va prostrar de genolls davant d’ell.

Només obrint el nostre cor a la seva presència és quan personalment  trobarem Jesús, allà on ens trobem: la seva presència a l’Església, amb la Paraula de Déu, en el Pa de la vida, en les nostres germanes i germans que estimem i servim. És en la nostra vida del dia a dia que, com Tomàs, se’ns convida a dir “Senyor meu i Déu meu”. 

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 19 d’abril
 de 2020