Jesús restitueix l’esperança i la dignitat als que són maltractats per la vida

5/04/2020. Diumenge de Rams. Cicle A | Lectures de la missa. 

El Diumenge de Rams és l’últim diumenge abans de Pasqua i aquest any 2020 serà el diumenge de Rams que tothom recordà durant tota la vida. Malgrat el nostre confinament en previsió del coronavirus, hem de procurar viure aquesta festivitat amb alegria espiritual i pensant que malgrat que estem separats físicament, romanem tos units en la pregària.

Amb el diumenge de Rams s’obre la Setmana Santa que comença amb l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. És un episodi paradoxal en la vida de Jesús; és un moment de triomf, però que se situa poc abans de la seva mort. L’entrada de Jesús a la ciutat santa és reial, sí, però amb els signes d’una reialesa fonamentada en la pobresa, la pau i l’amor, perquè Jesús, que és infinitament bo i humil, no té pretensions bèl·liques ni polítiques.

Els grans sacerdots i els caps dels jueus es preparen per dur Jesús davant les autoritats religioses i polítiques del país. La por comença a entrar en el cor dels deixebles, perquè senten que ha arribat l’hora decisiva i saben que Jesús es negarà a defensar-se. Un el lliurarà, Pere el negarà i tots l’abandonaran. Serà la mateixa multitud que ara mateix, incitada pels sacerdots, demanarà a Pilat que el crucifiqui.

Era de domini públic que Pilat tenia reputació de ser absolutament intolerant davant una insurrecció; ja ho havia fet en un altre lloc, raó per la qual el van fer anar a Judea. En termes humans, però, el triomf és de curta durada, i com dirà Jesús a Pilat, la seva reialesa no és d’aquest món. Jesús es converteix en el nostre servent fins a oferir la seva vida. Jesús va ser condemnat argumentant motius polítics i religiosos. Va ser condemnat perquè els hi feia nosa. 

I és que Jesús qüestionava les lleis i els estàndards que classificaven el comportament de cada persona com a bona o dolenta. Ell va conduir a tots els que va conèixer a adoptar només un comportament basat en l’amor i només en l’amor. Ho va canviar tot.  

En la passió de Jesús, es reprodueix un drama humà: el d’un home que intueix tot el que l’hi passarà. També es reprodueix un drama diví: el de Déu que després de segles i més segles ha estat burlat, negat i ignorat per l’home. En aquest sentit, la passió de Jesús, podem dir també, la passió de Déu, fou assolida per la salvació de la humanitat. És el triomf de l’amor de Déu. Jesús va restituir l’esperança i la dignitat als que van ser maltractats per la vida. 

Perdonava els que estaven oprimits pels seus pecats. Jesús, per la seva mort i resurrecció, s’ha convertit en una inspiració per a milers de milions de persones durant els darrers vint segles. Sant Pau, en la seva carta als cristians de Filips, afirma que la humiliació i la mort de Jesús no són el final. Ha ressuscitat. Aquesta és l’essència del cristianisme. 

El Diumenge de Rams seria inútil si ens conforméssim en collir algunes branques, palmes o palmons suposant que fossin efectius contra els perills que ens poden sorgir en la vida. Però el que la litúrgia ens proposa és tot el contrari: és a dir, considerar que és el diumenge que ens confronta més amb el misteri de la nostra vida. Si simplement confiem en disposar d’una palma beneïda per donar suport a la nostra existència, aquest Déu de la superstició ens decebrà, però si decidim aferrar-nos al veritable Déu, el misteri de la passió ens pot il·luminar i transformar la nostra vida. 

El relat de la Passió però, ens prohibeix la indiferència. El relat ens pregunta: “estàs amb els que bramen: “Crucifiqueu-lo! ”?  Et trobes entre la multitud indiferent dels habitants de Jerusalem que assisteixen al sacrifici de l’innocent abans d’anar a menjar a casa? I quin dels  lladres ets? El que insulta l’innocent condemnat a mort? El li demana que tingui pietat del que és, un gran pecador? Estàs entre el petit grup d’aquells que segueixen Jesús fins a la seva mort, li eixuguen la cara, porten la seva creu, el baixen del patíbul i el porten fins la tomba?”

Hi ha moments en la vida en què ens resulta fàcil deixar-nos portar per acompanyar i aclamar Jesús. Però, serem capaços de reconèixer la cara de Déu en la nostra vida diària? El seguirem també quan aquesta elecció comporti suportar la creu? Ens hem de qüestionar com ens situem personalment, com ens veiem davant d’aquests tràgics fets als quals estem una mica acostumats.

Avui en dia, la indiferència de molts, la fredor d’altres, però també totes les vacil·lacions i el rebuig a estimar no permeten que la Bona Nova de Jesús produeixi tot el seu efecte en les nostres vides. A qui ens assemblarem? A Judes de tant en tant, a Pere de vegades i a Pilat quan dubtem a anomenar-nos cristians en alguns moments de la nostra vida?

Jesús ens necessita perquè vetllem junt amb ell. Necessita nous “Simó de Cirene” per ajudar-lo a portar totes les creus de la humanitat que pateix. Necessita un “centurió” per reconèixer-lo com a fill de Déu. Així doncs, qui decidim ser. Morint per tots els homes, Jesús va inaugurar un nou món. Ens pertoca a nosaltres, allà on ens trobem, de “fer el poc que depèn de nosaltres”.

I en un temps tan dur, el temps del coronavirus, més que mai hem de seguir tots units en la pregària, una pregària extensiva a “tot el món” , perquè tot el món està patint per el mateix. Quantes creus Senyor! Tantes com no havíem mai imaginat. 

Disposem-nos doncs, cada una i cada un de nosaltres, segons la seva situació i les seves possibilitats, a ajudar a portar tantes creus.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 5 d’abril
 de 2020