Només prenem consciència de la mort quan veiem la mort dels altres

29/03/2020. Diumenge V de Quaresma. Cicle A | Lectures de la missa. 

L’evangeli d’avui ens presenta la resurrecció de Llàtzer. Llàtzer estava mort; portava quatre dies a la tomba i feia mala olor, però Jesús el retorna a la vida. Una vida que només serà temporal perquè Llàtzer tornarà a morir.  

La manera com a vegades entenem aquest text, seria així. Jesús passaria per la Passió, Ell moriria, i per a Ell seria una prova molt dura, però encara seria més dura per als seus deixebles ja que hi havien posat moltes esperances. Havien comptat tant i tant amb Ell… Aleshores, Jesús va ressuscitar Llàtzer com a mostra de la seva resurrecció, perquè Jesús sabia que havia de morir i després ressuscitar.  Jesús ho sabia tot. 

Per tant, aquest relat es converteix en una manera didàctica d’explicar als deixebles que tot aniria bé. Tanmateix, aquesta manera d’explicar la resurrecció de Llàtzer pot semblar simplista perquè amb Jesús en creu, no hauria estat gaire difícil; s’hauria dit a si mateix: d’aquí a tres dies hauré ressuscitat. Però aquell procés havia de ser molt més complicat. És aquí on ens demostra que la consciència humana de Jesús no era d’una transparència total. A més, amb la mort de Jesús, tots els deixebles van perdre la moral.

Jesús és molt més que una mena de mestre que posseeix tots els coneixements. Quina és doncs la importància d’aquest text en el relat de Sant Joan? Jesús va fer aquest miracle només perquè els deixebles no desesperessin o per no desesperar Ell mateix? Segurament que es tracta d’altra cosa.

La consciència humana és una consciència progressiva. Jesús acceptant el camí humil de la humanitat i, per tant, l’humil camí d’aprendre dia a dia el coneixement que li transmetien els seus pares, el seu entorn, la sinagoga, i el món al qual pertany, va voler passar per tot allò, amb humilitat, però realment, sense voler fer semblant de ser un home i acceptant les condicions de la naturalesa humana.

Només prenem consciència de la mort quan veiem la mort dels altres. En el moment en què percebem la realitat de la mort, es crea un buit, una ruptura, es crea una escletxa a través de la qual ens sentim totalment vulnerables i és probablement a partir d’aquesta escletxa que comencem a dir-nos a nosaltres mateixos: i a mi, que em passarà?

Jesús, pas a pas, va prenent consciència de la mort de Llàtzer.  Amb el que al principi es podria interpretar com una mena de reticència: no hi aniré immediatament, es converteix després en: és el meu amic, no puc fer-li això, hi vaig. 

A Betània s’havien vessat moltes llàgrimes per Llàtzer. Llàtzer està envoltat d’amics; és el signe d’una vida que ens deixa però que ha estat una vida plena d’amor pels altres. Tots ploren, Marta i Maria, els jueus i també Jesús. Les llàgrimes ens recorden que l’amor sempre està amenaçat, que la felicitat és fràgil, perquè moltes coses se’ns escapen: el cos, el cor, el cor dels altres, els seus cossos, els esdeveniments de la història i la natura.

És a través de la seva consciència humana que, veient morir la gent, veient el dol, veient el sofriment, veient la mort propera, aquí és on Jesús, en la seva consciència humana, va conèixer gradualment el que era la mort. El regne anunciat per Jesús no és un regne en el futur, la resurrecció no s’ha de reinterpretar en el pensament tradicional jueu: un dia tot serà millor. Però el regne que Jesús anuncia ara, és Ell: “Jo sóc la Resurrecció i la Vida”.

Jesús demana a Marta que el segueixi amb fe, però Marta en l’Evangeli, té una mala premsa, més aviat és la criada, la minyona de la casa que ho fa tot. Però Marta és l’Església. En el moment en què Jesús ha de dur a terme la Resurrecció de Llàtzer, té, per dir-ho d’alguna manera, necessitat de passar per la mediació humana de Marta que creu i que resa pel seu germà.

Jesús que ressuscita Llàtzer és el Jesús que encara té llàgrimes als ulls i que encara té les llàgrimes d’haver vist i valorat el que li costa la mort a la seva creació. Avui en dia encara és així, som tots persones ben diferents i que a través dels fets que la vida ens aporta, sempre tenim més o menys ulls i cara, molls de llàgrimes, perquè suportem el pes de la mort. 

No obstant, tenim el coratge i la serenor de Marta, perquè en definitiva també som Marta, i com Marta, estem al servei de la fe. La salvació són les llàgrimes de Déu.

Cadascun de nosaltres també és un Llàtzer, malalt i estimat. Jo sóc un amic que Déu no accepta veure mort, destruït. La resurrecció es fa possible a causa de les llàgrimes de Déu.

Sant Joan ens diu que la resurrecció de Llàtzer va permetre que molts jueus creguessin en Jesús. També va permetre que Marta, la germana de Llàtzer, passés del coneixement a la fe. Aquesta resurrecció també ens convida a tots nosaltres a renovar la nostra fe. Hem de passar per la mort, però gràcies a Jesús, no estarem abandonats per sempre en la mort, ressuscitarem.

“Ho creus tu això?”, li va dir a Marta. Aquest és l’objectiu de la nostra fe.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 29 de març de 2020