La trobada amb Jesús cura les ferides i ens fa recuperar la dignitat

15/03/2020. Diumenge III de Quaresma. Cicle A | Lectures de la missa. 

La llarga travessa del desert va ser un temps de temptacions i comentaris negatius de protesta per al poble d’Israel. Va ser una prova per a la seva fe en Déu, la prova de la qual ens en parla l’Èxode en la primera lectura; va ser una prova de set i de dubtes. Com en cada nova dificultat, la gent es reuneix al voltant de Moisès per protestar, perquè malgrat el mannà caigut del cel i proporcionat com a signe de l’amor de Déu, la gent enyora el passat.

Moisès i Aaron es dirigeixen a Déu i posen tota la seva confiança en ell. En l’aigua que brolla de la roca en el desert, en aquest nou signe, la tradició jueva hi veurà la font de la vida. En la segona lectura, Sant Pau ens evoca l’amor de Déu que l’Esperit Sant aboca en els nostres cors quan vivim amb una fe verdadera. L’esperança cristiana es basa en la ferma creença que Jesús ha ressuscitat i que Déu ens estima. Déu se’ns ofereix com a font d’aigua viva i només ell pot satisfer la nostra profunda set. Només ell pot respondre al desig més profund dels nostres cors, a les ganes de viure de cadascun de nosaltres.

Els primers cristians donaven molta importància a les trobades en territori samarità tal com explica Sant Joan. De fet, Jesús havia dit als apòstols després de la seva resurrecció: sereu els meus testimonis a Jerusalem, a tota la Judea, a Samaria i fins als confins de la terra. Per anar des de Galilea, que està al nord, fins a Judea, que està al sud, el camí més curt passava per Samaria. Des del començament d’aquesta província, els seus habitants eren jueus d’altres ètnies. La majoria dels jueus de Judea i de Galilea es negaven a barrejar-se amb els samaritans perquè els consideraven herètics i impurs ja que celebraven el culte en altres llocs i també perquè es consideraven diferents d’ells. Els jueus assimilaven els samaritans als pobles pagans i aquesta reticència havia degenerat en antipatia.

Jesús no es comporta com ells, perquè, vol proclamar l’evangeli a tothom, sense excepció.

Era migdia i Jesús havia caminat sota el sol aclaparador de les muntanyes i va seure a la vora d’un pou.  Jesús es dirigeix a una dona considerada herètica, però no se li dirigeix com a únic coneixedor de tota la veritat ni tampoc com a home poderós, sinó amb una sol·licitud que posa al nu la seva vulnerabilitat. La set que interpreta la samaritana no és la set de la què parla Jesús, la que dóna sentit a la nostra vida, la que aporta felicitat. Jesús la conduirà més lluny fins que abandoni els seus condicionaments. La dona samaritana deixa la gerra amb tot el que simbolitza, i ferida per la vida, es transforma degut a la trobada amb Jesús podent-se reintegrar així amb la seva gent; comparteix el seu descobriment amb els de la seva ciutat, i tots ells hi creuen, perquè la fe cura totes les ferides i ens fa recuperar la dignitat humana.

El retrobament amb Déu no està reservat a una elit o a gent virtuosa. Aquest retrobament només és possible per a qui tingui set: set de justícia, set de dignitat, set de perdó, set de pau, set d’amor, set de Déu; persones a les quals la vida els ha aportat profundes ferides. Els altres no solen tenir set de res i creuen que beuen de la seva pròpia font, però tanmateix estan a punt de morir de set.

Per a la samaritana, la trobada amb Jesús és aclaparadora. Ella va fer la pregunta sobre la religió i sobre el temple: quina és la veritable religió? La dels jueus o la dels samaritans? La dels catòlics o la dels protestants o d’altres religions? Les religions no expressen la fe, perquè la fe està en un altre nivell i les religions mal viscudes poden fins i tot evitar que s’expressi aquesta fe i es converteixi en causes de divisions i exclusions. La religió no és el més important, és a dir, aquest o aquell ritual que practiquem, ja que pregar, anar a missa, llegir la Bíblia, col·locar imatges piadoses a la paret, dejunar durant la Quaresma, fer el Ramadà, tot això no és res si no ens mantenim oberts i acollim el que és fonamental.

Fonamental ho és l’altre quan ens diu: dona’m aigua, que tinc set. De què o de qui tenim set?  De quin Déu bevem? Amb quin Déu pactem una aliança? Les fonts que posem en pràctica són suficients per assedegar la nostra set? Quantes vegades ens sentirem decepcionats creient que som fonts que ompliran completament la nostra vida. Se’ns convida a situar-nos en relació amb el personatge de la samaritana, ja que ella va comprendre que Jesús és l’únic que ens pot treure la set, perquè Jesús és la veritable aigua viva. La paraula de Déu ja no és només una paraula escrita sobre pedra o sobre paper, és Paraula inscrita en el cor humà per un esperit d’amor. L’aigua viva que Jesús ressuscitat ens ofereix omple els nostres cors i també nosaltres hem de saber donar-la, aquesta aigua.

L’aigua viva és l’Esperit Sant, l’alè, la vida de Déu que és una vida d’amor. Heus aquí el regal de Déu rebut en el nostre baptisme, però que massa sovint hem deixat en el seu estoig. Un regal que en aquest temps de Quaresma tenim la gran oportunitat de redescobrir i que ens pot dur molt lluny. L’Evangeli ens dóna confiança, força i coratge, malgrat les dificultats, la pesadesa i els judicis precipitats. Ens diu qui som i ens crida a viure, ens insta a caminar per nous camins, i fins i tot en el desert de les nostres vides, l’aigua viva pot brollar, perquè Déu hi és sempre present.

Que així sigui.

Mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p.
Llerona, 15 de març de 2020