Cap família és perfecte

Homilia de mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p. Llerona, 29 de desembre de 2019. Diumenge dins l’Octava de Nadal, Sagrada Família. Cicle A | Lectures de la missa

Una família perfecta en el sentit purament humà, no existeix,  i la família de Jesús no se n’escapa. Comença amb una noia embarassada, fora de les estrictes i sovint cruels regles vigents en aquell moment, que podien haver-la condemnat a mort per lapidació. La seva cosina Elisabeth, al límit de la menopausa, també va quedar embarassada: el seu marit quedà mut d’estupor durant nou mesos. Als dotze anys, Jesús va fugir de casa durant tres dies a la capital. Al voltant de la trentena, ell i el seu cosí Joan, encara solters, cosa que podia semblar sospitosa en aquells temps, van deixar les seves professions i van començar a predicar, envoltats d’uns joves més o menys clarividents però força entusiasmats. 

La família de Jesús, amb Maria al capdavant, decideix intentar tornar-lo per la força cap a casa i procurar raonar amb ell, perquè creuen que havia perdut el seny. Els dos cosins van acabar malament: un va ser decapitat per haver interferit en els amors del rei i l’altre acaba amb una mort en creu. Cap família és perfecta, cap família conviu sense problemes, sense contratemps o sense drames.

Celebrar la festa de la Sagrada Família no es voler fer una lliçó d’ètica familiar com Ben Sirac el Savi que distribueix els seus bons consells, ni tan sols consideracions socialment conservadores com l’extracte de la carta als colossencs. El relat de Mateu és una mena de meditació, en forma de relat, sobre el misteri de Jesús.  Per arribar a nosaltres, Déu passa per una família que ha estat en moviment sota els designis de Déu: de Natzaret a Betlem, de Betlem a Jerusalem, de Betlem a Egipte i d’Egipte a Natzaret.

Les incerteses del demà, les amenaces per a la seguretat, els desplaçaments que impedeixen establir-se, les condicions de vida modestes, s’uneixen d’una manera o altra a les debilitats de la família d’avui en dia que està amenaçada en la seva recerca de la felicitat i la vida. Déu estima les famílies independentment de les seves situacions d’alegria o tristor. La vida de la família de Jesús va ser semblant a la de les nostres famílies: havia de trobar solucions en el dia a dia als problemes sorgits i que arribaven sense avisar. Després, va ser a la llum de la Pasqua que els primers cristians van començar a rellegir l’Antic Testament per entendre el que havia succeït amb Jesús i a través d’Ell, per trobar sentit a la vida d’aquesta sorprenent família.

Jesús ve a unir-se a les nostres situacions de vida per convertir-nos en fills de Déu. Ens comunica la seva presència, ens escolta i ens parla, perquè Jesús és la Paraula de Déu en persona que s’adreça a nosaltres. Estar pendents a l’escolta de Déu és presentar-li les nostres preocupacions, les nostres penes i les nostres alegries, sobretot a través de la pregària, perquè de la mateixa manera, Déu escolta les nostres pregàries, Déu entén les nostres llàgrimes i es fa proper a nosaltres per portar-nos la seva salvació. Podem retrobar pau en els nostres cors creient en la seva presència activa, posant la nostra vida a les seves mans i lliurant-nos a la seva obra de salvació. Tanmateix, tenim tendència a oblidar Déu amb certa facilitat i per això és important celebrar el Nadal, és a dir celebrar el naixement de Jesús com si fos la primera vegada, sense deixar que la contínua repetició del esdeveniment, any rere any,  afebleixi la grandiositat d’aquest fet.

Una família humanament igual com una altra la de Jesús. Una família normal, amb problemes com en les nostres. Però també una família que s’esforça a viure sota els designis de l’Esperit de Déu, a la llum projectada per les paraules dels profetes. Una família que accepta desplaçar-se, que accepta incorporar-se a la llarga marxa de la gent en continu èxode, sempre a la recerca de l’alliberament. Una família que escolta la seva missió.

El que ho canvia tot, el que il·lumina amb una nova llum, és la fe en la resurrecció de Jesús. Déu sempre ens diu a cadascun de nosaltres: aixeca’t i avança. Correspon a doncs a cadascun de nosaltres posar-se en marxa i ser testimoni de la Bona Nova.

Un dia, a nosaltres pares, que hem invertit tant d’amor i energia en l’educació dels nostres fills, se’ns demanarà que els abandonem a la vida. Sens dubte, un moment dur però permeteu-me abans d’acabar que us deixi aquest pensament del gran poeta, filòsof i artista libanès Khalil Gibran:

«Els teus fills no són els teus fills, són fills i filles de la vida, desitjosa de si mateixa.
No venen de tu, sinó a través de tu, i encara que estiguin amb tu, no et pertanyen.
Pots donar-los el teu amor, però no els teus pensaments, doncs ells tenen els seus propis pensaments.
Pots abrigar els seus cossos, però no les seves ànimes, perquè ells viuen a la casa de l’endemà, que no pots visitar, ni tan sols en somnis.
Pots esforçar-te a ser com ells, però no procuris fer-los semblants a tu, perquè la vida no retrocedeix ni s’atura en l’ahir.
Tu ets l’arc del qual els teus fills, com fletxes vives, són projectats.
Deixa doncs, que la inclinació, a la teva mà d’arquer, sigui per a la felicitat».

Que així sigui.