Déu confia en nosaltres per donar testimoni i actuar

Homilia de mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p. Llerona, 15 de desembre de 2019. Diumenge III d’Advent. Cicle A. | Lectures de la missa

La cultura del nostre temps ha convertit el Nadal en una celebració familiar, en la que l’esperança sembla com que ja no hi sigui i per això ens podríem preguntar: l’Església està obsoleta? O és que ens vol il·lusionar amb profecies de felicitat i parlar-nos de l’alegria del Nadal quan al carrer moren de fred persones sense sostre, quan els haitians sofreixen, els afganesos i els iraquians estan morint en els atemptats, quan les llibertats són espoliades, quan els governs que es diuen democràtics fan cas omís de la voluntat del poble. Com no podem dubtar quan Déu calla davant la immensa angoixa dels homes? Per què pregar quan el mal inexorable s’enduu la persona estimada? Per què tot i així anar a missa dominical quan tants milions de batejats s’han allunyat de l’Església i quan sembla que ja res té sentit per nosaltres?

Les lectures d’avui ens mostren quina és l’autèntica alegria, aquella que és perdurable perquè està sòlidament ancorada. En la primera lectura, Déu s’adreça a nosaltres igual com s’adreçava als hebreus durant l’exili a Babilònia. Van ser expulsats del seu país i van viure com a esclaus però Déu els hi parla tal com es troben, en el seu patiment i en la seva angoixa. Estan amb ànsia per sortir d’aquest esclavatge i el profeta Isaïes els hi diu que seran alliberats per Déu, és a dir, segons el costum de l’època, que seran redimits, que deixaran e ser esclaus. Déu no ens redimeix ni ens allibera amb diners, sinó que ens bescanvia ocupant el nostre lloc. Déu es converteix en esclau al nostre lloc, Déu esdevé un condemnat i pateix.

En la segona lectura, Sant Jaume escriu que cal esperar a Déu, que hem de ser pacients i desitjar-lo. Aquesta carta està escrita en un context on el retard del retorn de Déu suposa un problema per a la comunitat cristiana. En aquest context, la paciència i la constància són les virtuts que cal conrear. Els profetes van esperar amb paciència el compliment de les promeses que van fer en nom de Déu; així doncs que ens serveixin també de referent als cristians.

La vinguda de Jesús ens dóna la seguretat que Déu manté les seves promeses i que hem de preparar-nos perquè Déu ens rescati, ens salvi i ens perdoni. Aquest és el temps de l’Advent: preparar-nos reconeixent la nostra condició, preparar-nos per ser salvats. Ja estem gaudint la joia del Nadal i per això ja podem acollir el Regne anunciat.

El Regne de Déu no té dimensions humanes i l’evangeli ens en dona una visió al respecte. Joan Baptista es qüestiona sobre el Messies que espera perquè les accions de Jesús no es corresponen amb el que ell esperava del Messies. D’aquí la pregunta d’aquest últim: “Ets el que ha de venir o n’hem d’esperar un altre?” Jesús demana que li responguin amb una frase inspirada en el profeta Isaïes: “Els cecs veuen, els coixos caminen, els leprosos es purifiquen, els sords hi senten i els morts ressusciten”.

Jesús no llançarà un comando d’assalt contra la presó de Joan Baptista ni farà cap alliberació màgica. Per tant, Joan Baptista ha d’acceptar el seu destí, però no s’havia equivocat sobre Jesús. Realment inaugura el Regne de Déu a la terra, però de forma inesperada, és a dir, per la multiplicació de petits signes de curació, de guarició i per l’anunci de la Bona Nova i s’adona que Jesús no condemna. Jesús transmet alegria, far retornar la vista, la dignitat a tot home que el segueix i creu en ell. El missatge de Joan Baptista tenia el mèrit de despertar els seus oients. Però la vinguda de Jesús és, en primer lloc, una bona nova que submergeix aquells que l’acullen en una gran alegria, perquè Jesús revela la vertadera cara de Déu.

L’Abat Pierre, conegut com l’àngel dels pobres i fundador de l’organització de lluita contra l’exclusió i la pobresa, nomenada els drapaires d’Emmaús va dir una vegada: “Hem de mirar el nostre món amb els dos ulls”. Veure, per descomptat, tots els drames dels que en són víctimes tanta gent, perquè la nostra societat de consum i de gran abundància per a alguns, fa molt de mal. Però va dir també, hem d’esforçar-nos per poder veure tots els signes d’esperança, tots els gestos de germanor, tot allò que germina per un món més just i saber veure avui en dia també les bones notícies que podem constatar al nostre entorn.

Déu pot posar en el nostre camí i en el del nostre món, testimonis que ens faran entendre el que representa el Nadal, però depèn només de nosaltres saber-los reconèixer i saber-los entendre. Perquè hi hagi alegria al nostre voltant, perquè el món sigui millor, perquè tots i sobretot els petits tinguin el seu lloc, nosaltres els cristians inspirats en l’exemple de Jesús, estem cridats a seguir-lo per aquest camí de compromís i d’auto-sacrifici. Tothom ha de trobar el seu lloc en aquest món, tothom ha de trobar allò que el Senyor espera d’ell o d’ella com a compromís al servei dels altres.

Només els que entenen de veritat a Jesús, els que no redueixen el seu missatge a simples ritus formalistes o records de catecisme infantil o fins i tot a filantropia generosa, només aquests seran capaços de canviar el món. El sofriment retrocedeix i només Déu pot curar profundament el mal que hi ha al cor de l’home perquè Déu és amor. Déu no actua sol, sinó que confia en nosaltres per donar testimoni i per actuar, preparant així la vinguda de Déu i per això cal que sempre estiguem atents a la seva crida.

Que així sigui.