No som únicament éssers de consum i gaudi immediat

Homilia de mossèn Josep Maria Fernàndez i Sabaté d.p. Llerona, 1 de desembre de 2019. Primer diumenge d’Advent. Cicle A. | Lectures de la missa

En les lectures d’aquest primer diumenge d’Advent, no hem sentit ni una paraula de Betlem. Si bé podríem somiar amb el pessebre de Nadal, la litúrgia ens ofereix textos sobre la vinguda de Déu al món.

Avui, aquí a la nostra terra, dels textos que acabem de llegir, res no es realitza, ans al contrari diríem que tot va malament. Prenguem, per exemple, el salm 121: Jerusalem, quina alegria quan em van dir que anirem a la casa del Senyor! Qui aniria avui a Terra Santa per gaudir de la felicitat de la pau? Allà, hi ha guerra. Estem molt lluny d’aquesta situació pacífica descrita per Isaïes. Va escriure això en segle VIII abans de Crist, en una situació política problemàtica. La realitat del poble està feta amb tota mena de proves, però Déu no pot oblidar la seva aliança amb el seu poble, per això d’aquí ve l’esperança del profeta Isaïes. No considera el poble d’Israel com superior als altres pobles. L’única supremacia és espiritual.

L’Advent és un temps de preparació per acollir Jesús. Hem de sortir de les nostres rutines, del nostre somni espiritual tal com Pau diu als romans. Davant de temps sovint massa programats i sense deixar lloc per l’imprevist, aquest temps d’Advent ens convida a qüestionar el ritme i el sentit de les nostres vides. Masses compromisos i activitats deixen poc marge a la gratuïtat, a la dimensió espiritual de la nostra humanitat, a la distància necessària per tornar a llegir les nostres vides. Vivim sense pensar massa, sense fer-nos les preguntes reals: què hi fem aquí, a la terra? Què serà de nosaltres després de la mort? Quin significat donem a la vida? A l’època de Noè la gent menjava, la gent bevia, la gent es casava, la gent no tenia ni idea del què passaria. Però Noè havia escoltat l’avís de Déu i va entrar dins l’arca que va ser la seva salvació.

I nosaltres qui som? Qui busquem? A qui esperem? I nosaltres, quina barca estem construint? Enmig de totes les nostres activitats, estem esperant amb majúscula, algú que coneguem una mica i que voldríem conèixer més per seguir-lo millor? Massa sovint deixem que la nostra mirada es desviï cap a les seduccions que intenten captar-la amb el risc de deixar-nos perdre el que realment cerquem i esperem. Igual com Noè, si escoltem Déu, podrem evitar i podrem escapar dels desastres. Jesús està encarnat en la nostra vida quotidiana plena de turbulències, de diluvis, però també de les realitats més banals. No és en un paradís efímer, ni en un lloc extraordinari fet de somnis i evasions, sinó en la nostra vida diària que Déu ve a nosaltres; per tant estiguem ben atents si realment volem trobar-lo.

Vetllar no vol dir esperar passivament la mort o la fi del món. Vetllar és preparar el nostre cor per a aquesta realitat que ja és aquí, però que es materialitzarà en el moment de la nostra mort mitjançant la resurrecció. Vetllar no és quedar-nos de braços caiguts per ser testimonis d’uns altres temps que han d’arribar, vetllar no és creure’ns més grans ni més importants del que la societat espera de nosaltres.

No som únicament éssers de consum i gaudi immediat; aquest és el repte que hem d’assolir. Som éssers que sempre en volem més, som ésser immersos en aquesta societat de consum, i això ho sap bé la publicitat que s’esforça per crear en nosaltres el desig de posseir sempre alguna cosa més. Però el veritable desig ha de ser entrar en una major intimitat amb Déu i amb els altres.

No hi ha un naixement en Déu més autèntic que el de deixar caure, a poc a poc, de les nostres espatlles, la pesada càrrega de la nostra humanitat que relanteix la nostra marxa i dificulta la nostra llibertat d’acció.

Sant Pau en la segona lectura no moralitza; simplement compara la relació del cos amb la de l’esperit. Revestir Jesús ressuscitat és deixar que visqui amb nosaltres l’Esperit de Déu. Pau sap que el retorn de Déu només arribarà al final d’una llarga història. Per a ell, el temps en el que ens trobem ha de ser un temps d’estar atents als signes dels temps. El temps de salvació, que és nostre s’està realitzant  constantment.

Déu ja ha vingut prenent la condició humana, i això va ser el primer Nadal de la humanitat. Déu vindrà de nou, serà el segon Nadal que Mateu va descriure amb paraules d’uns altres temps. Què esperem del Nadal? Per a molts no és res, o simplement un temps de consumisme exacerbat.

El desig d’espiritualitat ha mort per molta gent. Jesús va néixer fa dos mil anys, és el passat. La seva vinguda en glòria no és per demà. Llavors, què hem d’esperar? Visquem d’esperança més que no pas de records, però no esperem la pau de la fi del món amb els braços creuats. Comencem de nou avui, ara mateix, perquè encara que recomencem cada dia, cada dia serà Nadal.

Siguem avui el que volem ser sempre. Reprenem amb renovada ardor la nostra tasca d’homes i dones, la nostra responsabilitat com a creients perquè avui la tendresa recuperi els seus drets.

Que així sigui.