Vetllar, l’actitud dinàmica i atenta del deixeble

Homilia de Ricard Casadesús. Llerona, 12 de novembre de 2017
Diumenge XXXII de durant l’any. Cicle A

Les lectures d’avui fan propici parlar de l’esperança en la resurrecció i de la necessitat de saber trobar el sentit de la vida.

La 1a. lectura (Sv 6,12-16) és un elogi de la Saviesa destinat als reis i governants de la terra. Es tracta d’una trobada entre la Saviesa personificada i la persona que l’estima, la desitja i la cerca. És la Saviesa qui pren la iniciativa, es deixa veure, es deixa trobar, es dóna a conèixer. La Saviesa és una llum que a tots il·lumina, una planta molt especial que gaudeix de vida eterna. Per això, diu el Llibre de la Saviesa: “La Saviesa és resplendent i no s’apaga mai”.

El salm (Sl 62) ens ajuda a desvetllar el desig, la recerca i la set de Déu i de la felicitat: “Tot jo tinc set de Vós, Senyor, Déu meu”. Preguntem-nos, germans: Quina saviesa ens cal tenir i ens cal viure per poder dir que estem contents amb la pròpia existència?

La 2a. lectura (1Te 4,13-17) ens parla de l’esperança que ens dóna la resurrecció de Jesucrist. És l’oferiment de vida plena per a tota la humanitat: Déu no deixa ningú fora del seu amor. Diu Sant Pau: “Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que Déu s’endurà amb Jesús els qui han mort en Ell”. Ell vol compartir amb la humanitat la seva pròpia vida. Pau ho expressa dient que “sortirem a rebre el Senyor” i “estarem amb Ell per sempre”. Això és motiu de consol i esperança i també motiu per anar construint, des d’ara, aquesta vida de comunió amb el Senyor i amb els germans.

L’evangeli d’avui (Mt 25,1-13) és el discurs escatològic de Mateu. Mateu vol respondre a la situació d’incertesa, rutina i abandó que viu la seva comunitat. Per això, els recorda les paraules de Jesús que asseguren la seva vinguda: El Senyor vindrà a la fi del temps, però ningú no en sap ni el dia ni l’hora, per tant, cal estar sempre preparats per a rebre’l.

La festa de noces és símbol de la felicitat perfecta. Però, el missatge central és la necessitat de vigilància. Les cinc noies prudents demostren la seva sensatesa perquè estan preparades per a rebre l’espòs quan arribi, a qualsevol hora. Les cinc noies desassenyades, en canvi, manifesten el seu poc seny, per no haver-se proveït d’oli per encendre les torxes en cas de necessitat. Els errors de les noies desassenyades que es trobaren amb la porta tancada van ser dos: no preveure el que podia passar, i pensar que els altres sempre poden ser un recurs a utilitzar per suplir les nostres pròpies imprevisions. Així, Mateu vol il·lustrar l’actitud del vertader deixeble: vetllar, estar sempre a punt per rebre el Senyor, ja que pot trigar o avançar-se. Però, vetllar no és pas esperar passivament, sinó una actitud dinàmica i atenta. Vetllar és recerca i vida en acció; no és viure amb por i angoixa, sinó en una tensió joiosa i esperançada.

La paràbola de les deu noies ens dóna ocasió, doncs, de parlar de l’horitzó últim de la nostra vida. La festa de casament, l’espera del nuvi que és Jesucrist que ha de tornar, ho fan avinent. L’Església és la núvia que es prepara per a la festa de noces. La paràbola ens exhorta a saber mantenir una fidelitat de llarga durada, a no moure’ns per motivacions passatgeres o per gustos momentanis. La nostra vida ha d’estar moguda només per un amor profund i durador. Déu i el seu Regne han d’estar ben arrelats en el nostre cor, o bé ens “quedarem sense oli” a mig camí. I aquest moment serà definitiu en la nostra vida; el moment de la trobada amb Déu.

Com deia, l’Espòs és Crist; l’esposa, l’Església, representada per les noies. I a l’Església hi ha de tot: assenyats i desassenyats. Quan arribi, però, l’Espòs, només entraran directament al banquet els que estiguin preparats. Les llànties són el símbol de la vigilància. Les noies desassenyades no vetllen i les seves llànties s’apaguen. Quan arriba l’Espòs ja és tard per refer allò que s’ha perdut.

La nostra comunitat cristiana, doncs, s’ha d’esforçar per no decaure en llur vivència de la fe. Les noies que s’han quedat sense oli ens parlen d’una comunitat que ha perdut l’amor apassionat pel seu Senyor, que no s’alimenta cada dia de la Paraula de Déu i de l’Eucaristia, que no estima entranyablement aquells a qui Jesús va manifestar més afecte: els pobres i els exclosos.

Aleshores, preparem-nos, germans, per estar tothora a punt per quan el Senyor ens cridi. En els evangelis d’aquests dies hi trobem les paràboles anomenades del judici. Les noies que no estaven preparades van sentir com l’Espòs els deia: “no us conec”; i no pogueren entrar a les noces de l’Anyell. Mentre que les noies que estaven a punt entraren a la festa. A les desassenyades els faltà la saviesa de la vigilància. Mentre que les prudents anaven proveïdes de l’oli de l’espera vigilant.

Jesús insisteix en estar preparats i en espera vigilant, com a única manera sàvia de viure la fe. Aquesta saviesa, que és la de la 1a. lectura, és la que cal cercar amb perseverança i mantenir-la i estimar-la de tot cor. És la saviesa que ens dóna discerniment, per saber llegir la vida i els seus temps. I a la llum de la fe, saber respondre amb diligència als esdeveniments de cada dia. Mentre caminem per aquest món, estem en un moment d’espera i, sovint, aquest moment sol ser més nit que dia. Gairebé a la fi de l’any litúrgic, l’evangeli d’avui ens planteja el repte d’identificar-nos, primer, amb les noies desassenyades perquè tinguem prou temps per sortir de la nostra insensatesa i superficialitat i caminar vers la participació plena en la saviesa de l’amor.

Germans, demanem avui al Senyor d’estimar-lo molt, per superar l’espera!