Santa Maria de Llerona és església i parròquia

L’església fou erigida sobre un assentament romà. N’és testimoni una pedra que hi ha a la primera columna de la dreta de la nau central, que se suposa va ser aprofitada de les restes dels fonaments romans, que els experts han datat del segle II d. C. i que fou col·locada en aquest lloc en el segle XIII quan es va reformar la vella església preromànica. L’esmentada pedra és una estela funerària pagana on s’hi llegeix (traduït): “A Julia Valentina, filla. Mare piatossissima”. A partir de l’any 710 l’enclavament estratègic de Llerona, en el lloc de l’església, fou devastat per les invasions musulmanes. La primera notícia que es té de l’església data de l’any 926. Fou reformada el segle XIII, fortificada el s. XV i ha sofert ampliacions i reformes durant els segles XVI, XVII i XVIII. El portal és romànic del segle XII; té un capitell a cada banda, molt malmesos, un dels qual representa l’Assumpció de Maria. El 13 de juny de 1979, el Ministerio de Cultura declara l’església de Santa Maria de Llerona “Monumento histórico artístico de interès provincial”. En conseqüència, esdevé Monument històric artístic d’interès nacional català.

La Parròquia de Llerona ha estat durant molts anys el lloc al redós del qual s’ha desenvolupat la vida religiosa i social dels lleronins, amb les seves festes tradicionals i entitats del poble. Els més grans encara recorden el rector Mn. Pau Deix (1924-1942. Més endavant a mossèn Josep Maria Garriga (1942-1948) i, en èpoques més properes a mossèn Josep Monfulleda (1948-1959), que va iniciar les obres del Casal Parroquial. Aquestes obres foren acabades per mossèn Joan J. Vallicrosa (1959-2014). Amb Vallicrosa el casal aplega amb més intensitat que mai una sèrie d’activitats de caire pastoral i social que mobilitzen infants, joves i grans. Catequesi de Primera Comunió i Confirmació, teatre a la sala gran, festes de Reis, Sant Antoni, Tots Sants o Pasqua amb la rifa d’ous i ballada de sardanes. La Festa Major amb les celebracions de la patrona Santa Maria i de la copatrona santa Margarida. A la pista del davant del casal s’hi havia muntat no fa gaire la carpa de la Festa Major, on hi tenien lloc pràcticament tots els actes, des del jocs per a infants fins al sopar popular amb ball, passant per la cantada d’havaneres i tota mena de jocs per a totes les edats.

Mereix especial esment, l’organització de les colònies d’estiu i l’esplai, que van agafar prestigi més enllà del aleshores bisbat de Barcelona. L’empenta de Vallicrosa, juntament amb el treball entusiasta i abnegat d’uns monitors i monitores, també grups de pares i mares, van fer que l’esplai de la Parròquia de Llerona acollís també nois i noies de la rodalia, com Corró d’Avall, Corró d’Amunt, Marata, Bellavista o Palou. Durant l’any, les excursions eren gairebé setmanals. A l’estiu, les colònies a la Comtessa feien les delícies de nois i noies, on no s’oblidava la formació en la fe i l’estimació per la natura i el país.

La Parròquia de Santa Maria de Llerona va passar del bisbat de Barcelona al de Terrassa. Mossèn Joan va aconseguir la pertinença a l’Arxiprestat de Puiggraciós on durant molts s’hi feia l’aplec de Llerona i els lleronins participaven del Romiatge de Puiggraciós a Montserrat. Ara, la Parròquia depèn de l’Arxiprestat de Granollers.

Vallicrosa va gestionar la reforma del romànic que va consistir en l’arranjament de la teulada de l’església, però Déu se’l va endur abans de veure acabada aquesta obra tan necessària per a la conservació d’aquest monument històric. Ara, de la mà del diaca Josep Maria Fernández, s’han fet restauracions físiques de l’interior de l’església i de la rectoria. Es tornarà a endegar una etapa de dinamització pastoral i social al servei dels fidels i de tot el poble de Llerona que, com subtitulava Vallicrosa el seu llibre de referència obligada, és “Un poble amb arrels” i també amb futur.